“Estava a la farmàcia
i va pujar un que es deia Jaume Puig, i anava amb una bandera republicana en un
cotxe i va dir a la gent: “Ei, ha arribat la República!” recordava
el vilassarenc Joan Manent.
Per alguns autors el resultat de les
eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Catalunya i Espanya va ser clarament
favorable als partits monàrquics i es basen en aquest fet per afirmar la il·legalitat del sistema republicà
i justificar les conseqüències (per a tots conegudes) dels anys posteriors a la
caiguda de la monarquia dels Borbons.
Si observem estrictament les dades no
hi ha cap dubte, els representants de l’opció
monàrquica van guanyar les eleccions municipals del 12 d’abril
de 1931 a Vilassar de Dalt.
La Maria Gil recorda així els fets posteriors a aquelles eleccions, “Mare de Déu,
com si fos avui! Amb la República no vam preveure el que podria
presentar-se. Però ja ens va fer respecte, és
clar, canviàvem de règim,
i d’una manera molt important perquè
una cosa era canviar de cap d’estat i una altra cosa és
canviar de règim. A casa vam rebre l’adveniment
de la República pregant que no passés
res! Encara recordo com si fos avui el pobre Mamet com tirava el retrat del Rei
daltabaix del balcó de l’ajuntament,
no ens va agradar gens!“ – (Alonso
2008)
Els resultats són
prou clars si els equiparem al joc democràtic al que tots nosaltres estem
acostumats a viure en l’actualitat, però cal fer una reflexió mes
enllà dels números d’aquestes eleccions municipals per entendre quin era el
sentiment del poble i quines eren les normes del joc constitucional imposades, un
sistema electoral obsolet, classista i excloent redactat el 1876 que acabaria
per provocar l’adveniment de la II República
Espanyola.
El 28 de gener de 1930 el dictador
Miguel Primo de Rivera després de set anys de dictadura i suspensió
dels drets constitucionals presentà la dimissió davant del rei Alfons XIII, la crisi econòmica
internacional i la tensió social en foren els detonants.
Davant d’una
creixent impopularitat i amb intenció de salvar la seva figura, Alfons XIII
com a cap d’estat i davant la impossibilitat de formar corts amb
grups constitucionalistes escollí posar al capdavant de l’estat
un general de la seva confiança, el General Berenguer. L’anomenada
dictoblanda del citat general va
intentar per tots els mitjans buscar suports per tal d'assegurar una transició
favorable als interessos del monarca sense èxit,
degut a això la junta militar del General Berenguer dimití
en ple el febrer de 1931. Aquest i altres intents d’estabilitzar
el govern del país en el context d’una crisi econòmica
incontrolable i una tensió social insostenible feren que el Rei, a través
de l’Almirante
Aznar, convoqués eleccions municipals pel 12 d’abril
de 1931.
Amb la jugada de l'Almirante Aznar el rei Alfons XIII creia apostar a una carta guanyadora, i sobre el paper així
va ser. De fet, el 5 d’abril, a només set dies de les eleccions, es presentà
la llista de regidors designats mitjançant l’article
29 de la Constitució de 1876, amb una victòria
aclaparadora de les llistes monàrquiques. Una setmana abans de les eleccions, ja es
coneixia el 53 % del regidors “escollits” a tota Espanya. L’aplicació
d’aquest article implicava que en aquells municipis on només
es presentava una candidatura no calia realitzar les eleccions. La capacitat
dels cacics als pobles petits per impedir, mitjançant
diverses fórmules de pressió, la presentació
d’alternatives a la seva candidatura era molt gran. No fou
el cas de Vilassar o, com a mínim, no de manera tan escandalosa. Amb el resultat final
de les eleccions del dia 12 aquesta realitat “democràtica”
es pot observar amb claredat; a pràcticament totes les capitals de província
i ciutat mitjanes els republicans aconseguiren una majoria aclaparadora, a les
zones rurals, on els cacics actuaven amb total impunitat, no.
És important tenir en compte que el
caciquisme era una estructura de domini sobre el territori en les vessants econòmica,
social i política. Aquest estava basat en una xarxa clientelar, és
a dir, persones obligades amb el cacic. Aquesta xarxa d’interessos
arrelava a les estructures pròpies de l’estat, controlant ajuntaments, jutjats i altres... la
seva implantació era sovint més forta a zones rurals que a les
ciutats i es donava particularment a petits municipis. Les formes polítiques
de caciquisme estan molt vinculades al sistema polític
de la restauració i al joc de bipartidisme entre liberals i conservadors. El
caciquisme disposava de diverses fórmules per manipular les eleccions depenent del grau de
control que el cacic tingues al territori, per exemple una xarxa de clients que
votaven al candidat marcat, la compra de
vots, la inscripció de persones mortes o no present, la pressió per
evitar que es presentessin candidatures rivals, la simple violència
o, com a mitjà directe per si tot fallava el famós
“pucherazo”, que consistia en substituir les paperetes contràries
per les pròpies.
Aquest punt és
de vital importància ja que el sistema electoral donava gran rellevància
a la representació de regidors a les zones rurals, d’aquesta
manera els votants de les capitals de província
que representaven al voltant del 20% de l’electorat triaven el 2% dels regidors
de tot el país.
Tot i així
els números són els números i el resultat d’aquelles
eleccions municipals a Vilassar de Dalt fou el que detallo a continuació.
En aquests comicis tingueren dret a vot 856 electors i es presentaren pel Districte Primer 12
candidats: 4 Monàrquics,
7 republicans i 1 independent i pel Districte Segon 9 candidats: 4 monàrquics,
4 republicans i 1 independent.
DISTRICTE 1
|
||
Francesc Artigas Galceran
|
140
|
Monàrquic *
|
Manuel Comes Pal
|
133
|
Monàrquic *
|
Jaume Ventura Tremoleres
|
132
|
Monàrquic *
|
Vicenç Gabarrós Vives
|
129
|
Monàrquic *
|
Ramon Canals Corbetera
|
127
|
Republicà *
|
Antoni Llimona Campins
|
124
|
Republicà *
|
Fidel Saborit Buixó
|
111
|
Republicà
|
Francesc Tosquelles Albert
|
104
|
Republicà
|
Joan Colomer Riba
|
89
|
Independent
|
Francesc Florensa Campà
|
86
|
Republicà
|
Josep Coll Roldós
|
84
|
Republicà
|
Joan Saborit Villà
|
77
|
Republicà
|
DISTRICTE 2
|
||
Jaume Nonell Armengol
|
126
|
Monàrquic *
|
Magí Ros Pujol
|
115
|
Monàrquic *
|
Pere Lloveres Terrades
|
110
|
Monàrquic *
|
Jaume Bosch Campins
|
109
|
Monàrquic *
|
Emili Font Rifà
|
108
|
Republicà *
|
Josep Rius Tenas
|
103
|
Republicà
|
Ceferí Puig Casas
|
92
|
Independent
|
Pere Durán Alsina
|
88
|
Republicà
|
Sixte Artigas Mas
|
60
|
Republicà
|
A primera vista sembla clar, guanyaren
els candidats monàrquics als dos districtes vilassarencs.
Tot i així
cal comentar alguns detalls en relació al resultat de les eleccions.
En primer lloc hauríem
de valorar el fet que al primer districte els candidats republicans gairebé
doblen els monàrquics, aquest fet provoca una dispersió
de vots tal que posa en safata als candidats monàrquics
el triomf. Si observem el número total de vots republicans al primer districte dóna
713 mentre que els monàrquics en sumen 534. Al segon districte el triomf és
dels monàrquics per 99 vots.
El segon apunt és
el relacionat amb la participació, dels 856 electors amb dret a vot només
614 exerceixen el seu dret (tenint en compte que el país
surt de vuit llargs anys de dictadura) això
vol dir un 71.72% de participació, és evident que la major part d’aquests
242 veïns que van decidir no votar ho feien per què
practicaven l’abstenció com a forma política, aquests vots són
en gran mesura els dels membres de la CNT, els dels anarquistes, que en
aquestes eleccions no es posicionen, però que en el moment que ho facin, i ho
faran a les Generals de 1936, seran decisius.
El tercer apunt és
per a mi el més rellevant. En aquestes eleccions podien votar o ser
votats 856 homes veïns de Vilassar, però el cens de Vilassar de Dalt per l’any
1931 era de 2250 habitants en edat adulta. És
important tenir clar que la dona no tenia dret a vot a l’Espanya
monàrquica, fou la República qui, per primera vegada, aplicà
el sufragi universal, introduint la dona com a ciutadana de ple dret en la vida
pública i en la privada.
Així
doncs contra la primera idea que ofereixen
les dades sobre un Vilassar aclapadorament pro monàrquic
tenim un altre punt de vista sobre els resultats de les eleccions, d’una
banda la pressió dels cacics (a la catalana si voleu, però
cacics) i l’Església Catòlica per “orientar” el vot, de l’altre la dispersió
del vot republicà, l’abstenció dels anarquistes (poc sospitosos de ser monàrquics
i molt nombrosos al Vilassar dels anys trenta) i per últim,
la impossibilitat que les dones, més de la meitat de la població,
diguessin la seva.
Tot i això,
si sumem els vots dels participants a les eleccions dels dos districtes de
Vilassar el resultat encara seria favorable a la tendència
republicana amb un total de 1072 vots per aquests i 994 pels monàrquics.
Així
s’entenen els fets que ocorregueren a la vila i que no
reflexen una realitat social als resultats electorals.
El 14 d’abril
quedà format el Comitè Revolucionari Republicà,
integrat per dotze membres, militants del Partit republicà
Federal, d’Estat Català i Acció Catalana Republicana, que eren els partits amb presència local encapçalats
per Ramón Canals Corbatera, d’Acció
Catalana Republicana, entren a la casa de la Vila durant la tarda del dia 14 d’abril,
proclamen la República i es constitueixen en govern provisional de la vila
(Llibre d’actes municipal, 1931 pp.1)
En Josep Mas Giró
ho recordava així “ Hi havia tota la plaça
plena de gent, van tirar el retrat del rei i la bandera monàrquica
per la finestra i els van calar foc“ (Amat 1997) i en Joan Gaspar “El
14 d’abril érem
amb amics jugant a muntanya, a la paret seca si no recordo malament, i cap al
tard, quan vam baixar al poble ja vam sentir crits, em sembla que sonaven les
campanes també... I vam dir: “Collons,
sembla que s’hagi mort el rei”.
Just, s’acabava de proclamar la República.
A Plaça l’ambient
que hi havia era de desbordament d’entusiasme,
com la festa major, perquè tothom estava en contra del rei i de
la dictadura” o en
Marcel Cirera “Recordo
que la majoria de jovent vam anar a Plaça.
Allà van sortir al balcó
i van tirar el retrato del rei daltabaix, tothom aplaudint, van posar la
bandera tricolor” (Alonso
2008).
