Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i l’adveniment de la República a Vilassar de Dalt

“Estava a la farmàcia i va pujar un que es deia Jaume Puig, i anava amb una bandera republicana en un cotxe i va dir a la gent: “Ei, ha arribat la República!” recordava el vilassarenc Joan Manent.

Per alguns autors el resultat de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Catalunya i Espanya va ser clarament favorable als partits monàrquics i es basen en aquest fet per afirmar  la il·legalitat del sistema republicà i justificar les conseqüències (per a tots conegudes) dels anys posteriors a la caiguda de la monarquia dels Borbons.

Si observem estrictament les dades no hi ha cap dubte, els representants de l’opció monàrquica van guanyar les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Vilassar de Dalt.

La Maria Gil recorda així els fets posteriors a aquelles eleccions, “Mare de Déu, com si fos avui! Amb la República no vam preveure el que podria presentar-se. Però ja ens va fer respecte, és clar, canviàvem de règim, i d’una manera molt important perquè una cosa era canviar de cap d’estat i una altra cosa és canviar de règim. A casa vam rebre l’adveniment de la República pregant que no passés res! Encara recordo com si fos avui el pobre Mamet com tirava el retrat del Rei daltabaix del balcó de l’ajuntament, no ens va agradar gens!“ – (Alonso 2008)

Els resultats són prou clars si els equiparem al joc democràtic al que tots nosaltres estem acostumats a viure en l’actualitat, però cal fer una reflexió mes enllà dels números d’aquestes eleccions municipals per entendre quin era el sentiment del poble i quines eren les normes del joc constitucional imposades, un sistema electoral obsolet, classista i excloent redactat el 1876 que acabaria per provocar l’adveniment de la II República Espanyola.

El 28 de gener de 1930 el dictador Miguel Primo de Rivera després de set anys de dictadura i suspensió dels drets constitucionals presentà la dimissió davant del rei Alfons XIII, la crisi econòmica internacional i la tensió social en foren els detonants.

Davant d’una creixent impopularitat i amb intenció de salvar la seva figura, Alfons XIII com a cap d’estat i davant la impossibilitat de formar corts amb grups constitucionalistes escollí posar al capdavant de l’estat un general de la seva confiança, el General Berenguer. L’anomenada dictoblanda del citat general va intentar per tots els mitjans buscar suports per tal d'assegurar una transició favorable als interessos del monarca sense èxit, degut a això la junta militar del General Berenguer dimití en ple el febrer de 1931. Aquest i altres intents d’estabilitzar el govern del país en el context d’una crisi econòmica incontrolable i una tensió social insostenible feren que el Rei, a través de l’Almirante Aznar, convoqués eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931.

Amb la jugada de l'Almirante Aznar el rei Alfons XIII creia apostar a una carta guanyadora, i sobre el paper així va ser. De fet, el 5 d’abril, a només set dies de les eleccions, es presentà la llista de regidors designats mitjançant l’article 29 de la Constitució de 1876, amb una victòria aclaparadora de les llistes monàrquiques. Una setmana abans de les eleccions, ja es coneixia el 53 % del regidors “escollits” a tota Espanya. L’aplicació d’aquest article implicava que en aquells municipis on només es presentava una candidatura no calia realitzar les eleccions. La capacitat dels cacics als pobles petits per impedir, mitjançant diverses fórmules de pressió, la presentació d’alternatives a la seva candidatura era molt gran. No fou el cas de Vilassar o, com a mínim, no de manera tan escandalosa. Amb el resultat final de les eleccions del dia 12 aquesta realitat “democràtica” es pot observar amb claredat; a pràcticament totes les capitals de província i ciutat mitjanes els republicans aconseguiren una majoria aclaparadora, a les zones rurals, on els cacics actuaven amb total impunitat, no.

És important tenir en compte que el caciquisme era una estructura de domini sobre el territori en les vessants econòmica, social i política. Aquest estava basat en una xarxa clientelar, és a dir, persones obligades amb el cacic. Aquesta xarxa d’interessos arrelava a les estructures pròpies de l’estat, controlant ajuntaments, jutjats i altres... la seva implantació era sovint més forta a zones rurals que a les ciutats i es donava particularment a petits municipis. Les formes polítiques de caciquisme estan molt vinculades al sistema polític de la restauració i al joc de bipartidisme entre liberals i conservadors. El caciquisme disposava de diverses fórmules per manipular les eleccions depenent del grau de control que el cacic tingues al territori, per exemple una xarxa de clients que votaven al candidat marcat,  la compra de vots, la inscripció de persones mortes o no present, la pressió per evitar que es presentessin candidatures rivals, la simple violència o, com a mitjà directe per si tot fallava el famós “pucherazo”, que consistia en substituir les paperetes contràries per les pròpies.

Aquest punt és de vital importància ja que el sistema electoral donava gran rellevància a la representació de regidors a les zones rurals, d’aquesta manera els votants de les capitals de província que representaven al voltant del 20% de l’electorat triaven el 2% dels regidors de tot el país.

Tot i així els números són els números i el resultat d’aquelles eleccions municipals a Vilassar de Dalt fou el que detallo a continuació.

En aquests comicis tingueren dret a vot 856 electors i es presentaren pel Districte Primer 12 candidats:  4 Monàrquics, 7 republicans i 1 independent i pel Districte Segon 9 candidats: 4 monàrquics, 4 republicans i 1 independent.

DISTRICTE 1
Francesc Artigas Galceran	140	Monàrquic *
Manuel Comes Pal	133	Monàrquic *
Jaume Ventura Tremoleres	132	Monàrquic *
Vicenç Gabarrós Vives	129	Monàrquic *
Ramon Canals Corbetera	127	Republicà *
Antoni Llimona Campins	124	Republicà *
Fidel Saborit Buixó	111	Republicà
Francesc Tosquelles Albert	104	Republicà
Joan Colomer Riba	89	Independent
Francesc Florensa Campà	86	Republicà
Josep Coll Roldós	84	Republicà
Joan Saborit Villà	77	Republicà
DISTRICTE 2
Jaume Nonell Armengol	126	Monàrquic *
Magí Ros Pujol	115	Monàrquic *
Pere Lloveres Terrades	110	Monàrquic *
Jaume Bosch Campins	109	Monàrquic *
Emili Font Rifà	108	Republicà *
Josep Rius Tenas	103	Republicà
Ceferí Puig Casas	92	Independent
Pere Durán Alsina	88	Republicà
Sixte Artigas Mas	60	Republicà

 *Càrrec electe

A primera vista sembla clar, guanyaren els candidats monàrquics als dos districtes vilassarencs.

Tot i així cal comentar alguns detalls en relació al resultat de les eleccions.

En primer lloc hauríem de valorar el fet que al primer districte els candidats republicans gairebé doblen els monàrquics, aquest fet provoca una dispersió de vots tal que posa en safata als candidats monàrquics el triomf. Si observem el número total de vots republicans al primer districte dóna 713 mentre que els monàrquics en sumen 534. Al segon districte el triomf és dels monàrquics per 99 vots.

El segon apunt és el relacionat amb la participació, dels 856 electors amb dret a vot només 614 exerceixen el seu dret (tenint en compte que el país surt de vuit llargs anys de dictadura) això vol dir un 71.72% de participació, és evident que la major part d’aquests 242 veïns que van decidir no votar ho feien per què practicaven l’abstenció com a forma política, aquests vots són en gran mesura els dels membres de la CNT, els dels anarquistes, que en aquestes eleccions no es posicionen, però que en el moment que ho facin, i ho faran a les Generals de 1936, seran decisius.

El tercer apunt és per a mi el més rellevant. En aquestes eleccions podien votar o ser votats 856 homes veïns de Vilassar, però el cens de Vilassar de Dalt per l’any 1931 era de 2250 habitants en edat adulta. És important tenir clar que la dona no tenia dret a vot a l’Espanya monàrquica, fou la República qui, per primera vegada, aplicà el sufragi universal, introduint la dona com a ciutadana de ple dret en la vida pública i en la privada. 

Així doncs contra la primera idea que ofereixen  les dades sobre un Vilassar aclapadorament pro monàrquic tenim un altre punt de vista sobre els resultats de les eleccions, d’una banda la pressió dels cacics (a la catalana si voleu, però cacics) i l’Església Catòlica per “orientar” el vot, de l’altre la dispersió del vot republicà, l’abstenció dels anarquistes (poc sospitosos de ser monàrquics i molt nombrosos al Vilassar dels anys trenta) i per últim, la impossibilitat que les dones, més de la meitat de la població, diguessin la seva.

Tot i això, si sumem els vots dels participants a les eleccions dels dos districtes de Vilassar el resultat encara seria favorable a la tendència republicana amb un total de 1072 vots per aquests i 994 pels monàrquics.

Així s’entenen els fets que ocorregueren a la vila i que no reflexen una realitat social als resultats electorals.

El 14 d’abril quedà format el Comitè Revolucionari Republicà, integrat per dotze membres, militants del Partit republicà Federal, d’Estat Català i Acció Catalana Republicana, que eren els partits amb  presència local encapçalats per Ramón Canals Corbatera, d’Acció Catalana Republicana, entren a la casa de la Vila durant la tarda del dia 14 d’abril, proclamen la República i es constitueixen en govern provisional de la vila (Llibre d’actes municipal, 1931 pp.1)

En Josep Mas Giró ho recordava així “ Hi havia tota la plaça plena de gent, van tirar el retrat del rei i la bandera monàrquica per la finestra i els van calar foc“ (Amat 1997) i en Joan Gaspar “El 14 d’abril érem amb amics jugant a muntanya, a la paret seca si no recordo malament, i cap al tard, quan vam baixar al poble ja vam sentir crits, em sembla que sonaven les campanes també... I vam dir: “Collons, sembla que s’hagi mort el rei”. Just, s’acabava de proclamar la República. A Plaça l’ambient que hi havia era de desbordament d’entusiasme, com la festa major, perquè tothom estava en contra del rei i de la dictadura” o en Marcel Cirera “Recordo que la majoria de jovent vam anar a Plaça. Allà van sortir al balcó i van tirar el retrato del rei daltabaix, tothom aplaudint, van posar la bandera tricolor” (Alonso 2008).