Sovint s’ha parlat
d’una violència revolucionària indiscriminada a la reraguarda catalana durant
els anys que va durar la Guerra Civil. Cal tractar aquest fet des d’una perspectiva
històrica i desacomplexada. Per tant, és
feina dels historiadors aportar claredat i discernir sobre quines van ser les
veritables causes de la violència a la reraguarda. És necessari treballar a
nivell local i establir relacions de conducta entre les víctimes i els seus assassins.
A l’hora d’analitzar
la violència revolucionària de l’estiu del
36 s’ha de tenir molt present que aquesta es desenvolupà en un marc
polític i social de confrontació i violència heretada de la no solució del
traspàs de l’antic règim cap a estructures socials més evolucionades i que
arribà fins ben entrat el segle XX. Dit d’una altra manera, la relació entre
política i violència té un llarg recorregut a Catalunya, a Espanya i al conjunt
d’Europa. És una violència que es tradueix de les tensions entre els conservadors
defensors de l’antic règim -i els seus privilegis- i les diverses formes
polítiques dels representants d’una il·lustració modernitzadora.
Els anys immediats
a l’esclat revolucionari de l’any 1936 estan farcits de repressió i violència
contra les classes populars organitzades. També existeix un odi social, no tant
polític, i vinculat amb el dia a dia de la població. Humiliacions quotidianes
relacionades amb l’explotació laboral (salaris baixos, jornades interminables,
treball infantil, abusos sexuals i sobreexplotació de les dones), els pactes de
fam, la desocupació forçada, les llistes negres i els conflictes de la rabassa
morta donen com a resultat el nomadisme proletari i camperol i la precarietat
com a sistema de vida. També la manca de sanitat i educació per àmplies capes
de la societat, el cost dels aliments o
els desorbitats preus del lloguer de la vivenda contrasten amb la ostentació de
luxe i qualitat de vida de la classe benestant.
El cas de Fèlix
Graupera Lleonart és significatiu per entendre el clima polític dels primers
anys del segle XX al Maresme i el perquè de la violència revolucionària a
Catalunya durant els primers mesos del conflicte. Sense conèixer el personatge,
Graupera és un nom més en un recull de noms que ens parlen de la violència a la
reraguarda, un dels 5 assassinats a Arenys de Munt, un d’aquell 0’2 % assassinats
al Maresme, 1 dels x mil assassinats a Catalunya... però la de Graupera no va
ser una mort fruit d’una violència indiscriminada. Graupera havia acumulat
durant els seus 63 anys de vida gran quantitat de greuges i crims contra la
classe obrera catalana i contra el poble de Catalunya.
Fèlix Graupera
Lleonart va néixer a Barcelona l’any 1873 i va morir assassinat a Arenys de
Munt l’1 d’agost de 1936. Era propietari i contractista d’obres i en el moment
de la seva mort era el President de la Patronal Espanyola. Residia habitualment
a Barcelona.
L’any 1902 trobem a
un jove Graupera com a membre de la junta directiva del Centro de Contratistas Generales de Obras y Maestros Albañiles.
Aquesta associació seria l’embrió de la Federació Patronal de Barcelona,
reorganitzada l’any 1919 quan Graupera ja ocupava el càrrec de president. Va
pertànyer a la junta directiva que va organitzar el Segon Congrés Patronal de
Federacions Patronals Espanyoles, que va tenir lloc entre els dies 20 i 26
d’octubre a Barcelona i que va decidir tirar endavant un lock-out que va durar 3 mesos. Durant el mateix congrés també es va
reorganitzar la Confederació Patronal Espanyola. Va continuar amb el seu càrrec
al capdavant de la Federació Patronal de Barcelona fins l’any 1923. A partir d’aquell any va passar a presidir la
Federació Patronal Espanyola, amb seu a Madrid i amb influència a pràcticament
tota Espanya.
La presidència de
Graupera al front de la Federació Patronal de Barcelona –amb influència a tota
Catalunya- coincideix amb els anys més durs de la conflictivitat laboral
posteriors a la gran depressió econòmica de la postguerra europea.
Les dures
condicions laborals esdevingueren claus pel creixement del moviment obrer a
Catalunya. Durant aquells anys el sindicat anarcosindicalista de la CNT veurà augmentà la seva militància
notablement. Diverses vagues generals i una greu conflictivitat social eren el
pa de cada dia.
Davant d’aquesta
creixent conflictivitat, Graupera, al capdavant –i principal estratega- de la
Patronal Catalana no reaccionà oferint una política d’acords i de negociacions
sinó que ho feu amb violència i brutalitat.
Graupera
desenvolupà diverses eines per enfrontar els sindicats de la CNT sense fer cap
concessió. El primer pas fou la creació d’una oficina de contractació per tal
de trencar les vagues amb nous treballadors. La segona gran contra mesura va
ser la obligatorietat dels patrons federats de secundar els lock-out (tancament
de totes les fàbriques i tallers) que la directiva decretés. La tercera va ser
la contractació de pistolers i assassins a sou per tal d’eliminar físicament els
líders sindicals. La quarta, cercar una aliança amb els sectors més
reaccionaris de l’exèrcit per tal de forçar mesures repressives contra els
obrers i especialment contra la CNT.
En el context de la
vaga de La Canadiense a inicis de 1919 Graupera va fer tàndem amb el Capità
General de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch; pels militars, la Federació
Patronal representava l’aval financer i social que necessitaven, pels patrons,
Milans oferia la sortida de les armes. Les pressions dels dos grups van donar
com a resultat el decret de l’’estat de guerra i que milers d’obrers acabessin
a les presons barceloneses. Aquesta aliança va configurar un veritable grup de
pressió partidari de mesures autoritàries. Sota l’acusació de no reprimir amb
prou duresa, Capitania i patronal van aconseguir destituir al Governador Civil
de Catalunya i al cap de policia de Barcelona i junts van aconseguir fins i tot
enderrocar un govern liberal davant l’amenaça d’un cop d’Estat. En aquells
moments d’exaltació de l’element repressiu contra les organitzacions obreres,
les tradicionals bones relacions entre els sectors de l’empresariat més dur –encapçalats
per Graupera- i l’exèrcit es van fer més fortes que mai.
Amb l’arribada a
Catalunya del nou Governador Civil -el conde de Salvatierra- coincidint
amb un atemptat frustrat contra Graupera,
es va desencadenar la repressió desitjada per la Patronal en contra la
militància obrera, es van clausurar els sindicats i detenir els seus dirigents
i els sindicalistes més destacats. El triomf de la Patronal va ser complert, es
tornaven a negociar els contractes de treball de forma individual i per durada
d’un dia solar.
A partir de 1920, Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou
Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la
dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys
del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. Aquest
sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les
forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment
anarcosindicalista català. La utilització d’assassins a sou, tortures, detencions
arbitràries i assassinats selectius o mitjançant la llei de fugues van
ocasionar la mort a no menys de 250 obrers i sindicalistes entre 1920 i 1923
privant a l’organització sindical dels millors i més actius militants, entre
ells Salvador Seguí –el noi del sucre-, Francesc Layret o Ramon Archs. Aquesta
espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i
utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no
oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.
Aquell estiu del 36 Graupera estiuejà a la seva casa d’Arenys de Munt. Pocs dies després del cop d’estat militar fou detingut pel Comitè Local. Va ser retingut per aquest al dipòsit municipal fins el dia 1 d’agost del mateix any, apareixent el seu cadàver a l’indret anomenat Torrembó d’Arenys de Munt. La mort, ferida de bala al cap. La seva defunció va ser inscrita al Registre Civil de Mataró el 20 d’octubre de 1937 (foli 40 del llibre 61). El seu cos enterrat al cementiri de Mataró.
Segons el document
033 de la Causa General a Arenys de Munt els seus assassins van ser Joan
Lleonart Ferran (afusellat), Miquel Calafell Cruanyes (exiliat a França), Ramón
Salvà Casals (exiliat a França) i Antoni Salvà Casals (afusellat). Cap consta
com patruller però si com a membres del Comitè Local, aquesta és una pràctica
habitual en el procés de la Causa General, els membres del Comitè local són els
responsables de totes les morts independentment de si realment existeixen
proves d’aquest fet.
L’informe de l’any
1939 signat per l’Alcaldia i el cap de Falange Local manifesta que Graupera va
ser detingut per persones de fora del municipi i que va ser assassinat al terme
municipal de Llavaneres.
Respecte a aquest assassinat
no deixa de ser reveladora la declaració de la dona de Graupera, Carolina
Ballesca Pou, efectuada el 23 de maig de 1944. En aquesta declaració la viuda
reconeix que no coneixia a cap dels que es van emportar detingut al seu marit 2
o 3 dies abans del seu assassinat, només a Joan Lleonart, membre del Comitè
Local. La viuda reconeix –probablement en un acte de prepotència- que a Joan
Lleonart només l’havien condemnat a 30 anys de presó i que ella, a l’assabentar-se
del fet, va reclamar al propi Serrano Sunyer l’execució d’aquest. Demanda que
li fou satisfeta. Fèlix Graupera i Joan Lleonart es coneixien, ja que aquest
últim era pagès i treballava la terra de la finca d’estiueig de Graupera.
Segons Carolina Ballesca, Joan Lleonart no va confessar mai la seva implicació
en l’assassinat de Graupera. Per acabar la declaració i sense cap motiu, la
viuda de Graupera deixa anar –amb ironia- que per accident, uns dies després de
l’arribada dels nacionals a Arenys de Munt, va esclatar una granada de mà a la
casa dels Lleonart, ferint greument a dos dels fills de Joan Lleonart –deixant-ne
un sense visió- i matant a una nena del veïnat.
Fonts
-Archivo
Histórico Nacional.
Fiscalía del Tribunal Supremo. Causa general de la provincia de Barcelona,
Pieza Principal, Partido Judicial de Arenys de Mar, Arenys de Mar.
-Bengoechea, Soledad. Los hombres de la patronal a principios del siglo
XX: Luis Ferrer-Vidal, José Sabadell y Félix Graupera. Historia Social Nº. 48
(2004), pp. 69-85. Fundación Instituto de Historia social.
-La cuestión social Barcelonesa. Hablando con el
presidente de la patronal. Madrid, 1920. Catálogo Biblioteca Virtual de Madrid
