Joan Gaspar, que la terra et sigui lleu

 

Joan Gaspar Cirera. Vilassar de Dalt 9 de juny de 1917 – Pià (França) 6 de gener de 2013

Fa uns dies vaig rebre la notícia de la mort d’en Joan Gaspar Cirera.

Vaig tenir el goig de conèixer a aquest gran lluitador durant els actes celebrats el 2011 a Vilassar de Dalt amb motiu del 75è aniversari de l’inici de la Guerra Civil Espanyola.
En aquelles dates vam creure des de la Filferrada que havíem de fer tots els possibles perquè en Joan hi fos present i així va ser com el vam recollir a Pià i el vam portar a Vilassar.  Durant la seva estada a Vilassar en Joan va ser molt feliç de tornar al poble que l’havia vist néixer  i no va parar de repetir que aquell viatge a Vilassar i el fet de participar en aquells actes era molt important per a ell,  i és que,  als 93 anys encara era un home fort, amb el cap prou clar i d’idees nítidament anarquistes.

Estic convençut que per a en Joan aquell viatge a Vilassar l’any 2011 va significar molt, va tancar un cercle vital amb forts lligams amb Vilassar però, per sobre de tot,  el reconeixement del seu poble a una trajectòria política va omplir el cor d’en Joan,  idealista i lluitador, però vençut i condemnat a l’exili durant 72 anys.

La biografia d’en Joan no deixa lloc a cap dubte, ell formava part d’un temps, d’una generació  que a Catalunya va marcar una època, sovint oblidada i criminalitzada, però que en essència va estar formada per homes i dones com ell, militants de base, gent del poble, de cada poble i racó de la nostra geografia,  protagonistes voluntaris d’una revolució oblidada.

 

En Joan va viure l’efervescència del moviment llibertari a partir de la proclamació de la II República Espanyola, i ho va viure des de l’òptica d’un adolescent que milità a les Joventuts Llibertàries, va viure el carregat ambient polític dels anys trenta des de la militància activa, el cop d’estat del juliol del 36, el procés revolucionari, les milícies, les col·lectivitzacions a Vilassar i a l’Aragó, la contrarevolució i els fets de maig de 1937, la dissolució de les milícies i la militarització, la guerra, la derrota, l’exili, els camps de concentració francesos i la ocupació de la França de Vichy per part de l’exèrcit  alemany i la clandestinitat i resistència armada.

 

Finalitzada la Segona Guerra Mundial va continuar militant de forma activa al Moviment Llibertari a l’exterior i formant part de diversos grups de treball  (Pel dret a morir dignament i altres).

Tot seguit alguns fragments de la transcripció d’una entrevista realitzada al 2006 a
Pià amb alguns dels fets històrics que van marcar irremissiblement la vida d’en Joan i la de milers de catalans i espanyols.

Crec sincerament que aquest document té un gran valor ja que ens dóna una visió de fets cabdals per la història del país que van ser viscuts en primera persona, a peu de carrer,  i sobre tot perquè van ser viscuts per una persona que era plenament conscient del moment històric que li va tocar viure.

Així doncs com vas adquirir els coneixements i idees sobre l’anarquisme?

Pels llibres, a la biblioteca de casa hi havia molts llibres. També pels contactes amb altres joves de Vilassar, i per l’ambient que veia quan vaig començar a treballar, de quan feia visites a Mataró, a llocs com la fàbrica del vidre d’en Peiró, o també quan fèiem sortides a muntanya a can Boquet o la font Freda, amb sindicalistes que venien de Badalona... Al poble com et deia hi havia joves amb els que combregàvem en idees. Recordo per exemple en Roselló, que tenia un cunyat a Premià de Dalt, que era un bon naturista, i sovint fèiem sortides a muntanya. Amb tot vaig captar ben bé les idees anarquistes, les quals encara conservo, que la voluntat de la persona és això: saber si has de fumar, saber si has de dir mentides per guanyar.... totes aquestes coses que és la vida fictícia, això saps, ho teníem ben après. M’ha donat cops la vida, però sempre després he anat recuperant aquests ideals. Aleshores nosaltres teníem una ànsia d’alliberació, d’instruir-nos, perquè sabíem que se’ns amagaven moltes coses, com per exemple tot el fenomen sexual i la igualtat entre homes i dones. Recorda que va ser una anarquista, la Frederica Montseny, qui va legalitzar per primera vegada l’avortament.

Recordes quina va ser la teva primera feina?

Després de l’escola amb catorze o quinze anys vaig començar a treballar al Tint, la fàbrica on treballava el meu pare. Ell volia que jo continués estudiant una mica més, però vaig ser jo qui vaig anar un dia a buscar el seu patró a la Massa. Em va preguntar si el meu pare ja ho sabia i jo li vaig dir que no, però que no diria pas res. Quan se’n va assabentar va tenir un disgust! Allà només vaig estar-hi tres o quatre mesos. Després vaig anar a treballar a una casa de pagès, a tocar del Molí d’en Valls, on feia de mosso de serveis, fent tot tipus de feines. Amb aquella edat tenia molta salut i iniciativa. La masia estava a Vilassar de Mar, i amb el temps em vaig establir allà, en part perquè em vaig prometre amb la filla gran de la casa, l’Eulàlia Vinyals. Per aquella època el sindicat agrícola de la Unió de Rabassaires era molt potent, sempre estaven per allà, per la plana del Maresme que per aleshores tenia una activitat agrícola molt important. Va ser a través del contacte amb aquests sindicalistes que em vaig entusiasmar amb la lluita sindical, va ser aleshores quan començava a anar a Mataró per temes relacionats amb els sindicats i les vagues que sovint es feien al camp. En aquella època em va començar a motivar l’acció per defensar els obrers.

Per què?

Escolta, jo aleshores llegia Cervantes i Victor Hugo, volia seguir aquesta ètica contra els opressors. Aleshores els obrers treballaven molt en unes condicions molt dolentes.
De joves, amb els companys de les joventuts llibertàries ens creiem don quixots.

T’explicaré una anècdota: amb un grup d’amics anàvem a robar taronges en un camp molt gran que hi havia a l’altra banda de castell, anant cap a la font d’en Colomer. En preníem de les bones, de les imperials, les arreplegàvem i anàvem a donar-les a les cases que sabíem que eren pobres, trucàvem a la porta i aleshores tiràvem totes les taronges i ens anàvem a amagar. Érem joves idealistes per aquella època, com et deia, influenciats per les idees quixotesques.

Quines activitats fèieu les Joventuts Llibertàries?

Ens trobàvem i parlàvem d’idees, parlàvem de la transformació social.

Què era per a vosaltres la transformació social?

Abolir el capitalisme, practicar el col·lectivisme i l’emancipació del treballador a través de l’autogestió. Un referent que teníem, el nostre ideal, era la cooperativa del vidre de Mataró, que representava en Joan Peiró. Jo hi havia anat dues o tres vegades i n’havia quedat entusiasmat. D’aquesta manera teníem nocions que viure en col·lectivitat es podia fer bé, sense haver de dependre de cap intermediari que s’aprofités de la situació. Estàvem convençuts, però, que calia una revolució ètica per transformar la societat. Les nostres xerrades i discussions, més que polítiques, eren morals, idealistes. En aquell temps ens interessava tot: la sexualitat, el nudisme, l’amor lliure..., d’aquest tipus de temes no se’ns explicava res a l’escola. Només als ateneus o sindicats podies trobar algun llibre on se’n parlava.

On estaves el 18 de juliol del 1936?

Crec que era un dissabte. Vagament recordo que ja a la tarda van començar els enfrontaments a Barcelona, els sindicats van prendre les armes i van apoderar-se de tot. Jo estava a Vilassar, em sembla que hi havia una pièce de teatre a la Massa, vaig anar-hi amb la xicota. La Massa era el teatre dels rics, hi havia l’Estrella també, però quan hi havia una bona pièce nosaltres també hi anàvem.

S’hi podia entrar a la Massa si no eres de classe benestant?

Sí, sí, atenció, qualsevol persona podia entrar-hi, això es podia fer. Aquell dia estàvem allà amb la xicota, les seves germanes i altres amics, però al sindicat ja estaven reunits. Ells no hi eren pas al teatre, sinó que estaven pendents de la ràdio, de les informacions que venien. Ells sabien per rumors que potser hi hauria un cop d’estat, que passaria alguna cosa, que els feixistes s’estaven preparant a l’Àfrica. Però nosaltres érem massa joves, i estàvem una mica perduts en la lluita social del moment, pensàvem en la xicota amb això i allò altre, i al mateix temps amb les idees, tot barrejat.

Com vas rebre la notícia de l’aixecament militar?

Va venir un company a buscar-me en mig de la funció i em va dir: “Joan, Joan, s’estan enfrontant a Barcelona, i les armes han sortit!”. Aleshores li vaig dir a la xicota que anava a veure què passava. Aleshores al sindicat em van confirmar el que passava: era la revolució!

Com vas viure els dies següents?

Emocionalment molt fort, ja no vam treballar més, volíem saber què passava. El poble es va aturar, com si fos una vaga general, tothom estava contra el cop d’estat. Tots els partits republicans, els socialistes, la CNT en massa, tots els que no pertanyien a la dreta, als rics –perquè aleshores es catalogaven en rics o pobres– estaven en contra de l’aixecament. El poble era republicà i hi havia molta emoció. A Barcelona el diumenge ja havien pres les Drassanes, ja era l’explosió total. Els anarquistes van aprofitar aquell moment per fer la transformació social. Et diré sigui de pas que a Vilassar la fàbrica del Tint la van agafar en col·lectivitat, la van trobar amb deutes i la van deixar amb màquines canviades, tot amb bon estat i millorant el rendiment...

Com recordes l’ambient a Vilassar aquells dies?

A Vilassar els revolucionaris ja es van organitzar per prendre l’alcaldia. Nosaltres, les joventuts llibertàries amb l’entusiasme de l’època, vam requisar una torre d’uns rics que havien fugit, eren anglesos, em sembla que era una casa que hi havia davant de la Massa, que feia angle. Vam anar de bones a demanar-los que ens deixessin un espai per reunir-nos, sense violència, però ells ens van dir que marxaven perquè no veien la situació clara. Jo estava amb el grup, però no dels que estava davant, ho recordo vagament, em sembla que ens van dir que respectéssim els mobles. Recordo que al prendre possessió, vam posar al balcó una bandera on vam dibuixar un “visca la CNT!” o “visca la llibertat!” o alguna cosa així, comprens? Com els anys han passat!

Poc temps després una persona de la CNT, no recordo ben bé qui era, un dels que dirigien, ens va dir que millor que l’abandonéssim perquè era una propietat anglesa, que hi estàvem obligats. Ens va dir que agaféssim una altra casa i vam agafar-ne una al carrer de l’hospital. Vam obeir aquell home i vam deixar la casa bé. Nosaltres érem uns joves idealistes que volíem canviar la societat.

Va ser en aquells moments que vas anar cap al front d’Aragó?

Sí, en aquells moments hi havia un entusiasme general, tothom demanava anar a lluitar. Quan vam sortir el primer grup de Vilassar amb destí a l’Aragó, les fabriques van parar i ens van venir a acompanyar, el poble va parar i la gent va venir a veure el primer camió que sortia cap al front. L’entusiasme republicà era molt gran, hi havia la revolució en marxa però sobretot calia que el cop d’estat no triomfés. Va haver-hi una reunió al sindicat on demanaven voluntaris per anar al front perquè ens trobàvem amb resistència a l’Aragó. En demanaven deu i almenys érem seixanta per anar a lluitar contra els feixistes, ja et dic, érem com don quixots. Era un moment popular molt gran que costa ara d’imaginar. Érem joves i potser una mica kamikazes. Jo m’hi vaig apuntar i em va tocar.

 

Vau rebre alguna formació militar?

No, no! No vam rebre cap formació, tots érem voluntaris! Era una revolució, no anàvem pas a fer la guerra!

Quina ideologia tenia la centúria Malatesta?

La ideologia era defensar la revolució, defensar les col·lectivitats, defensar al poble! Era només per això. No hi anàvem per la fam, inclús vam saber més tard que ens pagarien, que rebríem una solde. Nosaltres ens pensàvem que tot allò duraria un mes, que en poc temps fotríem els feixistes a fora, cap al nord o així...

A Pedralbes quin destí us van assignar?

A l’Aragó. Vam passar per Casp... oh! Vam descobrir un altre poble: l’aragonès! Sempre ens ha marcat, l’Aragó ens ha marcat. Aquí a França encara tinc companys aragonesos que ens veiem, amb l’accent aquest tan fort que tenen! La recepció que ens va fer la població d’Aragó no l’haurien fet millor a Vilassar, ens rebien amb els braços oberts... Aragó era republicana, era revolucionària en alguna part. Ens van rebre amb una afecció! Ens donaven els seus llits i nosaltres no els volíem, fixa’t, érem don quixots! Jo a l’Aragó, amb les col·lectivitats, vaig viure coses increïbles, meravelloses, però això no interessa i per això no s’explica.

Doncs endavant, explica-ho!

Les col·lectivitats d’Aragó funcionaven amb federalisme, hi havia la secció de pagesos, de fusters... en funció dels treballs. Després hi havia una cooperació de producció i una de repartició. Tot el que es produïa s’acumulava en un lloc, i després es distribuïa. Els dissabtes es reunien després del treball i es discutia sobre els afers de la producció. Tothom parlava, des del més vell al més jove, i tots participaven de manera voluntària. Molts dels que eren petits propietaris van entrar voluntàriament a les col·lectivitats, molts, molts! I els que no s’hi posaven de seguida s’hi posaven després!

Com funcionava el repartiment?

Igualitari, tot el que hi havia de més era portat a una altra col·lectivitat, i el que et faltava a tu una altra col·lectivitat t’ho donava. Era el lliure canvi. Es guardava la moneda tan sols per poder fer intercanvis més lluny, coses que per exemple calia portar a Barcelona o així... I n’hi havia molts que van dir: “Per què no fem una moneda nostra?” A les col·lectivitats tothom treballava, no hi havia pas ganduls. L’edat del retiro era als seixanta anys, i l’edat mínima per treballar eren els quinze anys. Cada familia tenia un tiquet familiar, tantes persones a la casa, tanta part... No es malgastava pas, es menjava el que es produïa, productes naturals, frescos. Tot estava molt ben fet i organitzat de manera racional. Tot el que es tenia es repartia, i no hi havia pas atur, tothom treballava i el nivell de vida per a l’època es va elevar d’un a quatre. Tothom tenia per menjar, ningú disposava de més del que havia de menester i en general hi havia de tot, el que no es produïa a la col·lectivitat s’obtenia amb intercanvi: els camions anaven i venien! Tot estava molt ben fet i és això el que feia por, perquè aleshores es venia parlant d’una societat nova i, voilà, era aquesta! Les col·lectivitats van transformar la vida de les persones, i això és el que feia por a l’ordre establert. De tota aquesta transformació que van promoure els anarquistes no te’n parlaran gens, et parlaran més d’assassinats i d’excessos perquè és el que interessa.

A les col·lectivitats, com es resolien els conflictes si no hi havia en vigor un aparell legal-judicial...?  Com es resolia per exemple el cas d’algun membre de la col·lectivitat que es volgués apropiar de més productes que els altres? De què s’apropiaria més que els altres?

Veus com no pots pas entendre aquest sistema! Què vols més que els altres si tots tenen igual? Si hi havia per exemple ràdios que venien, es decidia entre tots qui era que les mereixia, i així passava amb tots els productes selectius dels quals no tothom podia disposar. Sempre es prioritzava als que més ho necessitaven. No hi havia pas la por d’una vida difícil, al contrari, perquè hi havia de menjar i de vestir, dels elements bàsics, no faltava el treball perquè sempre hi havia coses per fer, encara que fos cuidar als més grans. Pel que fa als problemas sanitaris es van cobrir amb l’arribada de metges voluntaris de fora, que feien la seva feina per vocació, no per diners, perquè en realitat el sou ja el tenien cobert amb la col·lectivitat.

Un cop constituïda una col·lectivitat, era obligatori formar-hi part si vivies en el mateix territori?

No era obligatori, però qui no hi participava el deixaven de costat. Ara recordo que una vegada quan estava al front, concretament a Almonacid de la Cuba, a la plaça del poble hi havia un paio que portava una bata blanca i un ganivet, era el carnisser, i exaltat va començar a cridar i a dir que els revolucionaris li prenien tot, que aquella botiga l’havia creada el seu pare... nosaltres li vam dir que es calmés, que ningú li prenia res. Mesos més tard, ja que passà bastant de temps fins que es va realizar l’atac final de Belchite, va arribar la notícia que en Líster estava atacant les col·lectivitats d’Aragó, alguns dels treballadors simpatitzants de la CNT que s’escapaven d’aquestes venien al nostre poble. Es van haver de defensar a tiros contra en Líster. Doncs nosaltres vam dir que les defensaríem com fos també, i justament recordo que en aquella mateixa plaça el mateix carnisser que havia entrat a la col·lectivitat va dir: “que vingui en Líster a prendre’ns el que tenim, que ja veuràscom ens defensarem, que vingui, que vingui!”. Em va xocar perquè recordava com al començament ell tenia por a la col·lectivització pels rumors que deien que els anarquistes ho prenien tot, que robaven totes les propietats... però després ell va ser el responsable de la repartició de la carn perquè coneixia com ningú com funcionava l’ofici, i estava ben content de ser-ho perquè va veure que no perdia res, tampoc cobrava res però tenia de tot. I quan va veure que ho podia perdre tot va ser el primer de sortir a defensar-ho.

Com va afectar la guerra a les col·lectivitats d’Aragó?

La guerra va afectar perquè molta gent marxava voluntària al front a lluitar precisament per salvar les col·lectivitats. En Franco estava arribant i a més ens vam assabentar que tenia l’ajut dels alemanys, ens vam adonar que hi havia un perill real. Però aleshores el principi de les col·lectivitats ja s’havia desenvolupat, en un any i mig ja hi havia hagut prou temps. Si es van morir no va ser per causes internes, al contrari, continuen sent una referència avui en dia.

Com van afectar els fets de maig del 1937 a Barcelona en el desenvolupament de la guerra i la revolució?

La notícia va arribar ràpidament. Amb la nostre centuria ens vam reunir a la plaça del poble on érem i el comandant ens va dir: “Nois, ens arriba això, ens han atacat els comunistes a Barcelona”. “Com?” es va preguntar tothom. “Sí, sí, ens han pres la torre de telecomunicacions a la plaça Catalunya! Ells ens ho han pres per la força, hi ha hagut morts, és la contrarevolució!”. Nosaltres sabíem la història de Rússia, i dels esclafaments que van fer els soviets a Kronstadt i a l’exèrcit de Macknó. Ho interpretarem com un cop d’estat, perquè havíem vist que els comunistes tenien més armes, més poder. El comandant va dir: “Hi ha dues solucions, la meitat de la companyia pot quedar-se aquí, lluitant al front, i potser morireu en un atac i l‘altre meitat a Barcelona, i potser morireu també, però aquesta contrarevolució no la deixarem pas passar”. I jo, com que tenia la xicota a Vilassar de Mar, vaig pensar “carai, potser tindràs l’ocasió de veure-la”, i vaig ser dels que vaig marxar cap a Barcelona, amb dos camions. Però no vam arribar-hi ja que ens van parar abans, no recordo a quin poble però era a uns cent quilòmetres del front, allà hi havia altres camions també aturats. El motiu va ser que de seguida va sortir l’alto a foc que van dir els nostres mateixos, el comitè nacional de la CNT ho van parar, la Frederica Montseny i companyia. Ho van parar perquè van voler evitar un altre bany de sang, una altra revolució dins de la nostra revolució. Però nosaltres baixàvem a Barcelona per arreglar la situació, pas per jugar, s’havia acabat això de jugar. Va ser molt difícil assumir l’ordre, ens vam frustrar però vam comprendre les raons.

Suposo que devia ser dur veure com després d’un any la guerra no s’havia acabat i a més hi havia enfrontaments dins de mateix bàndol...

El primer cop moral que vam rebre durant la guerra va ser la militarització. Nosaltres érem antimilitaristes i vam passar a ser militars, ens van uniformar, tot plegat per la força dels propis esdeveniments de la guerra. Al principi nosaltres érem una milícia, anàvem com qui diu amb espardenyes i tot el poble treballava per nosaltres. Amb la militarització ja vam veure que la revolució es començava a transformar. El segon cop moral va ser la destrucció de les col·lectivitats per part dels comunistes. Va ser un desbordament comandat per en Líster i altres. Tot això va causar una gran desafecció entre els anarquistes, sobretot per la imposició comunista, ells van matar a alguns dels nostres. La dictadura comunista ja sabíem que era dolenta, ho sabíem teòricament perquè ja venia de la primera internacional quan va haver-hi la separació entre els comunistes estatals i els comunistes llibertaris. Els llibertaris deien que en el momento que s’assumia el poder del govern la revolució no podia arribar a bon terme, que calia una altra cosa... però els comunistes van guanyar i van arribar al poder a Rússia, i ja sabíem el que havia passat... Ells van influenciar a tothom, van comprar a tothom, tenien les armes que enviaven de Rússia, es van fer amb el poder i tothom va rebre. Nosaltres arrel d’això els vam perdre totalment la confiança. Va ser una ferida moral, a la rereguarda i al front, aquí ja vam veure que la revolució se’ns escapava dels dits.

 

Aquesta situació que descrius s’assembla a la que mostra el cineasta Ken Loach en el film Terra i llibertat.

Sí, la pel·lícula l’he vist i reflecteix molt l’ambient de l’època, no es pas exagerat el que surt. La pel·lícula parla dels altres, dels del POUM. Ells tenien molta fe del que feien; estaven molt convençuts de les seves idees, amb el trotskisme, però els altres ja estaven preparats per agafar els comandaments. Els comunistes són molt hàbils, molt polítics, es fiquen per tot arreu, no oblidis que quan es van enviar els quartos a Rússia perquè enviessin armes, se les van començar a quedar a Barcelona i van començar a armar als comunistes, i aquests se’n van aprofitar i van dominar la situació de totes les maneres. Els del POUM eren més simpatitzants, el diàleg era més obert. Ells eren comunistes, però volien la revolució universal, nosaltres pensàvem el mateix; ells eren també menys militaristes, menys autoritaris, menys violents... hi havia hagut una bona relació en el front, parlàvem d’idees, discutíem... sense cap problema

Creus que com a conseqüència d’aquests enfrontaments dins del bàndol republicà la guerra es va perdre?

La guerra potser no. Després vam saber, anys després, que va ser una traïció dels anglesos i dels francesos. Al començament de la guerra hi havia acords secrets, nosaltres no ho sabíem i el govern espanyol sí que ho sabia però callava. Ells no ens van pas ajudar, no ens va enviar armes! Hi ha el cas d’un tren que des de Barcelona es va enviar a Astúries quan aquesta estava assetjada per en Franco; els francesos el van aturar a la frontera i no el van deixar pas arribar.

Es pot justificar la violència si se suposava que havia de ser una revolució ètica que transformés la societat cap a la llibertat i la justícia?  

Escolta, escolta, on és que vas? Vés a poc a poc. Em sembla que tu estàs dient-me el pol nord, i després em parles del que fan a l’Àfrica! Et perds de context, aleshores hi havia un ambient que no te’l pots pas imaginar, hi havia un entusiasme republicà molt fort, eren moments de molta acció i la CNT estava al davant. Cap violència és justificada, això no m’ho facis pas dir! Recorda que en aquells moments dins del moviment llibertari hi havia tres opcions, tres branques: la més petita eren les Joventuts Llibertàries, després hi havia el gran sindicat general, que era la CNT, i després hi havia la FAI, que eren els anarquistes. Eren tres coses que estaven totes barrejades però que eren diferents. La CNT era la massa obrera en general on hi havia de tot, no tots eren anarcosindicalistes, sinó obrers que s’havien ficat a la CNT perquè els defensaven millor en aquell moment. La FAI ja era diferent, eren una organització més seleccionada, més ideològica, més radical si vols tu.

Avui en dia és comú que la gent entengui l’anarquisme com a sinònim del caos i de la violència sense sentit.

Atenció, perquè és el que han fet creure! El que han buscat i busquen és desnaturalitzar tot el que va fer de bo la revolució. No haguéssim acceptat a gent que practiqués la violència sense sentit, anava en contra de l’home. Va haver-hi casos que es van intentar deixar de costat, gent a qui se li va dir que aquesta violència no era la manera correcta de procedir. Una cosa és l’autodefensa, on utilitzes la violència per defensar-te d’algú que t’ataca, que vol donar-te una pallissa... i una altra és agredir a l’altre per una qüestió que pensis o opinis diferent, això no! Jo estic en contra dels morts i dels assassinats, però en aquell moment va ser l’esclat de tot un poble, no oblidis que es venia de molta repressió, molta gent havia estat a la presó o havien mort, es venia de molta repressió entre uns i altres. De venjances personals segur que va haver-hi gent que ho va fer, això és propi de tots els moviments populars de carrer. Era un altre món, una altra societat i ambient on t’has de situar, no han passat trenta o quaranta anys, sinó cent!

Hi havia més diferències entre classes socials...

Molta més, les classes socials estaven molt més marcades, no hi havia pas una classe mitjana com ara, que temperés els uns i els altres, o s’era ric o s’era pobre, o eres treballador o propietari. La imatge que hi havia en general dels rics era la d’una burgesia egoista, venien de Barcelona a Vilassar a jugar el tenis... La trampa és el poder, com els quartos, el poder transforma a l’home. Quan un és ric es transforma, deixa de ser un home i passa a ser un objecte del seu propi plaer, del seu orgull. Perd la mesura de les coses perquè es desequilibra de la vida real.

Però el poder, a part de la gent rica, també pot corrompre als pobres, no?

La CNT i en general tots els partits polítics van acabar amb homes molt bons, podria citar casos heroics, però d’altres que es van deixar emportar pel poder. El poder corromp, i això ho digué una cèlebre anarquista, Luisa Michel, antiga amiga de Víctor Hugo de l’època de la Revolució de la Comuna de París. Ella explicava com homes que havien treballat tant, que havien estat empresonats, que havien sofert tot el que es podia... una vegada que arribaven al poder, en el moment que podien canviar les coses van fer tot el contrari, es van deixar amortir. El poder corromp, amorteix i devalua l’home, ho va dir aquesta dona, i és per això que vaig agafar simpaties anarquistes.

Quina és la teva opinió sobre els sindicats actualment?

Els sindicats d’avui en dia, per llàstima, estan traint l’esperit dels obrers. Et posaré un cas real que va passar a París perquè vegis que els sindicats són el que són. Els treballadors van voler fer un vaga en el metro, i van decidir que l’acció seria de no fer pagar a ningú i fer anar el metro. Això és una autèntica vaga! Els primers que van oposar-se van ser els altres treballadors, els que representaven als sindicats. Actualment tots els sindicats cobren de l’estat, i això tu no ho saps pas! Ja sigui la UGT, CCOO, tots cobren! A més d’això mantenen una jerarquia de dirigents que tenen privilegis. A la CNT d’abans eren prop d’un milió d’afiliats i només un, que era el secretari general, cobrava.

Com funcionava el sindicat de la CNT a la teva època?

Eren voluntaris, i l’estructura era federalista, de base. Això continua encara, nosaltres formem part encara de la CNT comarcal exterior, encara estem publicant llibres, parlem de revolució... En el moment que t’allunyes de la massa estàs fotut. La base vol dir discutir en grup, treballar en grup...

 

Avui, quasi setanta anys després de la guerra civil, quina reflexió fas sobre tot el que et va tocar viure?

Escolta, el que veus aquí és una resposta, la construcció de la casa, l’Ateneu Luisa Michel i tot el que s’hi fa és conseqüència de la vida viscuda, com per exemple les reunions que es fan un cop per mes de la CNT espanyola, la dels vells, l’última regional d’exterior. Arribar fins aquí després de la guerra civil i la guerra mundial,  després de quinze anys que vaig estar treballant d’una manera desigual com a refugiat per tirar endavant.  No he canviat pas d’idees, “la sangre siempre roja”! Tots els homes són iguals, que siguin blancs o negres o mestissos, tots som iguals. Avui en dia per exemple sóc d’una associació que es diu El dret a morir amb dignitat, que busca que qui vol morir perquè ja no es pot valdre per ell mateix, que diu prou, tingui l’ajuda dels metges per morir.  Per contra sí que estic trist de veure que tot i el progrés que va suposar la revolució social i totes les coses bones que va fer, no se’n parla pas i s’amaga. Va haver-hi una obra constructiva, els anarquistes o llibertaris, digues-ho com vulguis, van fer una transformació social tan forta que cal preguntar-se si la revolució va ser un èxit o un fracàs, si va ser un fruit que es va podrir ell mateix o va ser un  fruit que van esclafar perquè no interessava que això passés. No interessava que hi hagués una demostració que l’home es pot alliberar i viure  en col·lectivitat.
 

 

Que la terra et sigui lleu.