Les eleccions del 12 d’abril de 1931 i l’adveniment de la República a Vilassar de Dalt

“Estava a la farmàcia i va pujar un que es deia Jaume Puig, i anava amb una bandera republicana en un cotxe i va dir a la gent: “Ei, ha arribat la República!” recordava el vilassarenc Joan Manent.

Per alguns autors el resultat de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Catalunya i Espanya va ser clarament favorable als partits monàrquics i es basen en aquest fet per afirmar  la il·legalitat del sistema republicà i justificar les conseqüències (per a tots conegudes) dels anys posteriors a la caiguda de la monarquia dels Borbons.

Si observem estrictament les dades no hi ha cap dubte, els representants de l’opció monàrquica van guanyar les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 a Vilassar de Dalt.

La Maria Gil recorda així els fets posteriors a aquelles eleccions, “Mare de Déu, com si fos avui! Amb la República no vam preveure el que podria presentar-se. Però ja ens va fer respecte, és clar, canviàvem de règim, i d’una manera molt important perquè una cosa era canviar de cap d’estat i una altra cosa és canviar de règim. A casa vam rebre l’adveniment de la República pregant que no passés res! Encara recordo com si fos avui el pobre Mamet com tirava el retrat del Rei daltabaix del balcó de l’ajuntament, no ens va agradar gens!“ – (Alonso 2008)

Els resultats són prou clars si els equiparem al joc democràtic al que tots nosaltres estem acostumats a viure en l’actualitat, però cal fer una reflexió mes enllà dels números d’aquestes eleccions municipals per entendre quin era el sentiment del poble i quines eren les normes del joc constitucional imposades, un sistema electoral obsolet, classista i excloent redactat el 1876 que acabaria per provocar l’adveniment de la II República Espanyola.

El 28 de gener de 1930 el dictador Miguel Primo de Rivera després de set anys de dictadura i suspensió dels drets constitucionals presentà la dimissió davant del rei Alfons XIII, la crisi econòmica internacional i la tensió social en foren els detonants.

Davant d’una creixent impopularitat i amb intenció de salvar la seva figura, Alfons XIII com a cap d’estat i davant la impossibilitat de formar corts amb grups constitucionalistes escollí posar al capdavant de l’estat un general de la seva confiança, el General Berenguer. L’anomenada dictoblanda del citat general va intentar per tots els mitjans buscar suports per tal d'assegurar una transició favorable als interessos del monarca sense èxit, degut a això la junta militar del General Berenguer dimití en ple el febrer de 1931. Aquest i altres intents d’estabilitzar el govern del país en el context d’una crisi econòmica incontrolable i una tensió social insostenible feren que el Rei, a través de l’Almirante Aznar, convoqués eleccions municipals pel 12 d’abril de 1931.

Amb la jugada de l'Almirante Aznar el rei Alfons XIII creia apostar a una carta guanyadora, i sobre el paper així va ser. De fet, el 5 d’abril, a només set dies de les eleccions, es presentà la llista de regidors designats mitjançant l’article 29 de la Constitució de 1876, amb una victòria aclaparadora de les llistes monàrquiques. Una setmana abans de les eleccions, ja es coneixia el 53 % del regidors “escollits” a tota Espanya. L’aplicació d’aquest article implicava que en aquells municipis on només es presentava una candidatura no calia realitzar les eleccions. La capacitat dels cacics als pobles petits per impedir, mitjançant diverses fórmules de pressió, la presentació d’alternatives a la seva candidatura era molt gran. No fou el cas de Vilassar o, com a mínim, no de manera tan escandalosa. Amb el resultat final de les eleccions del dia 12 aquesta realitat “democràtica” es pot observar amb claredat; a pràcticament totes les capitals de província i ciutat mitjanes els republicans aconseguiren una majoria aclaparadora, a les zones rurals, on els cacics actuaven amb total impunitat, no.

És important tenir en compte que el caciquisme era una estructura de domini sobre el territori en les vessants econòmica, social i política. Aquest estava basat en una xarxa clientelar, és a dir, persones obligades amb el cacic. Aquesta xarxa d’interessos arrelava a les estructures pròpies de l’estat, controlant ajuntaments, jutjats i altres... la seva implantació era sovint més forta a zones rurals que a les ciutats i es donava particularment a petits municipis. Les formes polítiques de caciquisme estan molt vinculades al sistema polític de la restauració i al joc de bipartidisme entre liberals i conservadors. El caciquisme disposava de diverses fórmules per manipular les eleccions depenent del grau de control que el cacic tingues al territori, per exemple una xarxa de clients que votaven al candidat marcat,  la compra de vots, la inscripció de persones mortes o no present, la pressió per evitar que es presentessin candidatures rivals, la simple violència o, com a mitjà directe per si tot fallava el famós “pucherazo”, que consistia en substituir les paperetes contràries per les pròpies.

Aquest punt és de vital importància ja que el sistema electoral donava gran rellevància a la representació de regidors a les zones rurals, d’aquesta manera els votants de les capitals de província que representaven al voltant del 20% de l’electorat triaven el 2% dels regidors de tot el país.

Tot i així els números són els números i el resultat d’aquelles eleccions municipals a Vilassar de Dalt fou el que detallo a continuació.

En aquests comicis tingueren dret a vot 856 electors i es presentaren pel Districte Primer 12 candidats:  4 Monàrquics, 7 republicans i 1 independent i pel Districte Segon 9 candidats: 4 monàrquics, 4 republicans i 1 independent.

DISTRICTE 1
Francesc Artigas Galceran	140	Monàrquic *
Manuel Comes Pal	133	Monàrquic *
Jaume Ventura Tremoleres	132	Monàrquic *
Vicenç Gabarrós Vives	129	Monàrquic *
Ramon Canals Corbetera	127	Republicà *
Antoni Llimona Campins	124	Republicà *
Fidel Saborit Buixó	111	Republicà
Francesc Tosquelles Albert	104	Republicà
Joan Colomer Riba	89	Independent
Francesc Florensa Campà	86	Republicà
Josep Coll Roldós	84	Republicà
Joan Saborit Villà	77	Republicà
DISTRICTE 2
Jaume Nonell Armengol	126	Monàrquic *
Magí Ros Pujol	115	Monàrquic *
Pere Lloveres Terrades	110	Monàrquic *
Jaume Bosch Campins	109	Monàrquic *
Emili Font Rifà	108	Republicà *
Josep Rius Tenas	103	Republicà
Ceferí Puig Casas	92	Independent
Pere Durán Alsina	88	Republicà
Sixte Artigas Mas	60	Republicà

 *Càrrec electe

A primera vista sembla clar, guanyaren els candidats monàrquics als dos districtes vilassarencs.

Tot i així cal comentar alguns detalls en relació al resultat de les eleccions.

En primer lloc hauríem de valorar el fet que al primer districte els candidats republicans gairebé doblen els monàrquics, aquest fet provoca una dispersió de vots tal que posa en safata als candidats monàrquics el triomf. Si observem el número total de vots republicans al primer districte dóna 713 mentre que els monàrquics en sumen 534. Al segon districte el triomf és dels monàrquics per 99 vots.

El segon apunt és el relacionat amb la participació, dels 856 electors amb dret a vot només 614 exerceixen el seu dret (tenint en compte que el país surt de vuit llargs anys de dictadura) això vol dir un 71.72% de participació, és evident que la major part d’aquests 242 veïns que van decidir no votar ho feien per què practicaven l’abstenció com a forma política, aquests vots són en gran mesura els dels membres de la CNT, els dels anarquistes, que en aquestes eleccions no es posicionen, però que en el moment que ho facin, i ho faran a les Generals de 1936, seran decisius.

El tercer apunt és per a mi el més rellevant. En aquestes eleccions podien votar o ser votats 856 homes veïns de Vilassar, però el cens de Vilassar de Dalt per l’any 1931 era de 2250 habitants en edat adulta. És important tenir clar que la dona no tenia dret a vot a l’Espanya monàrquica, fou la República qui, per primera vegada, aplicà el sufragi universal, introduint la dona com a ciutadana de ple dret en la vida pública i en la privada. 

Així doncs contra la primera idea que ofereixen  les dades sobre un Vilassar aclapadorament pro monàrquic tenim un altre punt de vista sobre els resultats de les eleccions, d’una banda la pressió dels cacics (a la catalana si voleu, però cacics) i l’Església Catòlica per “orientar” el vot, de l’altre la dispersió del vot republicà, l’abstenció dels anarquistes (poc sospitosos de ser monàrquics i molt nombrosos al Vilassar dels anys trenta) i per últim, la impossibilitat que les dones, més de la meitat de la població, diguessin la seva.

Tot i això, si sumem els vots dels participants a les eleccions dels dos districtes de Vilassar el resultat encara seria favorable a la tendència republicana amb un total de 1072 vots per aquests i 994 pels monàrquics.

Així s’entenen els fets que ocorregueren a la vila i que no reflexen una realitat social als resultats electorals.

El 14 d’abril quedà format el Comitè Revolucionari Republicà, integrat per dotze membres, militants del Partit republicà Federal, d’Estat Català i Acció Catalana Republicana, que eren els partits amb  presència local encapçalats per Ramón Canals Corbatera, d’Acció Catalana Republicana, entren a la casa de la Vila durant la tarda del dia 14 d’abril, proclamen la República i es constitueixen en govern provisional de la vila (Llibre d’actes municipal, 1931 pp.1)

En Josep Mas Giró ho recordava així “ Hi havia tota la plaça plena de gent, van tirar el retrat del rei i la bandera monàrquica per la finestra i els van calar foc“ (Amat 1997) i en Joan Gaspar “El 14 d’abril érem amb amics jugant a muntanya, a la paret seca si no recordo malament, i cap al tard, quan vam baixar al poble ja vam sentir crits, em sembla que sonaven les campanes també... I vam dir: “Collons, sembla que s’hagi mort el rei”. Just, s’acabava de proclamar la República. A Plaça l’ambient que hi havia era de desbordament d’entusiasme, com la festa major, perquè tothom estava en contra del rei i de la dictadura” o en Marcel Cirera “Recordo que la majoria de jovent vam anar a Plaça. Allà van sortir al balcó i van tirar el retrato del rei daltabaix, tothom aplaudint, van posar la bandera tricolor” (Alonso 2008).

El Batallón de Trabajadores Nº 155 a Vilassar de Dalt. “Las mulas de la nueva España”

Així recorda Rosendo Iturmendi, de 86 anys (Beaumont, Mendiola, 2004), la frase que li va deixar anar un oficial del seu Batalló de Treballadors “Sóis las mulas de la nueva España”.

Deixant de banda la crueltat de la metàfora, la frase reflexa exactament quina era la posició dels vençuts en el nou règim i per damunt de tot quina era la situació dels homes que formaven part dels batallons de treball forçat.

L’àmplia xarxa de treballs forçats desenvolupada durant el primer franquisme a Espanya és força desconeguda encara, tant des del punt de vista historiogràfic com del social. De fet, milions de persones circulen sovint, sense saber-ho, per infraestructures realitzades per presos o presoners del franquisme a tota la península.

Hem de tenir en compte que els integrants dels Batallons de Treballadors no eren destacats militants de les organitzacions polítiques sinó mes aviat militants de base, simpatitzants d’organitzacions d’esquerres o simplement gent amb una mala relació amb les noves autoritats.

Hi havien dos grans models de treballs forçats utilitzats pel franquisme durant la postguerra. D’una banda el que prové de l’univers penal i penitenciari i que portava a diverses modalitats de redempció de penes mitjançant el treball. D’altra banda ens trobem amb els models de treballs forçats utilitzats com a càstig polític pels presoners de guerra o pels joves que una vegada finalitzada la guerra van haver de servir de nou a l’exèrcit franquista.

D’aquesta manera, dins del segon grup hem de diferenciar entre els Batallons de Treballadors, organitzats  a partir de 1937 amb presoners de guerra a partir dels camps de concentració i vigents fins 1940 (Rodrigo, 2003) i els Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors, creats a partir de 1940 com a servei militar especial pels declarats desafectes al règim , compresos entre les quintes de  1936 i 1941. Des de 1941 tenim també en actiu els BDSTP (Penats), un model especial de batallons per a presos d’aquelles edats en llibertat condicional o pels condemnats per la fiscalia de tasas (López Jiménez, 2003). Tot i que existeixen diferències entre ells, es troben elements de continuïtat entre els dos models de batallons, tant en la seva vessant institucional (organització militar) com en la vessant política (càstigs politics al marge del sistema penal, excepte en el cas dels batallons de penats).

Durant tota la guerra i la postguerra són aquests batallons la base principal del sistema de treballs forçats i es calcula que al gener de 1939 el número total de presoners als BT era de 67.900 (Rodrigo, 2003: 150)  arribant als 90.000 un cop finalitzada la guerra (Rodrigo, 2003: 126)  i als 46.678 al 1942, en el moment de la dissolució de la gran majoria dels batallons. A partir d’aquell moment es mantindran fins 1945 vuit BDST de penats.

 

Hem d’entendre que per a la societat de la postguerra la funció d’aquesta repressió i el càstig a treballs forçats als BT és l’aplicació de la política de la por, política en què es basa la consolidació del nou règim. Des d’aquesta perspectiva podem entendre millor les condicions dels presos als BT, que no només era dura en sí mateixa per les condicions materials a les que estaven subjectes, sinó que també es trobava presidida per l’amenaça de quelcom pitjor en cas de desobeir. Des dels càstigs físics (treballar amb sacs de pedra lligats amb filferro a l’esquena, transport de grans cubells d’aigua en dies de molt fred, cops de tota mena..) a l’enviament a presó sota amenaça de condemna a mort o l’execució exemplificadora al mateix batalló estaven presents en tot moment (Beaumont, Mendiola, 2004). En aquesta contínua subordinació i humiliació havien de viure els integrants d’aquests batallons per adonar-se’n de la seva situació dins de la nova España, de manera que no tinguessin dubte de la seva necessària “regeneració”. A tot això s’haurien de sumar les dures condicions de vida, fred, gana, malalties....

La política de segregació també va formar part de la nova España, finalitzada la guerra, els vençuts es van convertir en persones de segona o tercera classe, castigats, vigilats, estigmatitzats..també el pas dels batallons de treball pels pobles va contribuir a fixar aquella imatge, sobre tot als pobles on els presoners del batalló s’allotjaven al mateix poble, és el cas de Vilassar on ho van fer a l’edifici de la fàbrica de Cal Garvat, fet que va suposar la constatació visual d’aquella política de segregació, una exhibició dels vençuts coma trofeu de guerra, tal i com ens narra en Josep Florensa de Vilassar de Dalt; “a les poques setmanes de ser ocupada la població, va venir un batalló de càstig de presoners de guerra, Batalló de Treballadors Nº 155. Els feien pujar pel carrer Manuel Moreno desfilant pel poble marcant el pas. S’estaven a la fàbrica de Cal Garvat, els deixaven estar a la vorera matant-se els polls. La canalla els portàvem alguna cosa per menjar. Quan a les poques setmanes van marxar,  en concret l’11 de març de 1939, cap a un altre destinació, van fer anar a netejar-ho a gent d’esquerres” (Amat, 1999).

 

És important destacar el paper de la violència política en la gestació i legitimació del nou estat franquista.

El llistat que trobeu a continuació conté els noms dels vilassarencs que van ser condemnats a treballs forçats als Batallons de Treballadors només fins l’any 1940 i que van contribuir obligatòriament i com a mà d’obra esclava a la construcció de diverses infraestructures i altres feines durant els primers anys de l’Espanya de Franco. Restaria afegir al llistat a tots els joves de les lleves del 1936 – 1941 que es van veure obligats a servir a Batallons Disciplinaris de Soldats Treballadors a l’exèrcit franquista, en alguns casos després d’haver estat integrats a Batallons de Treball fins l’any 1940.

Nom                                                  Lleva    Retorn a Vilassar  Nº Batalló                                         

Boquet Homs, Jose                       1933       11/07/1940          Batallón de Trabajadores Nº 178

Ballis Juan, Isidre                           1937       06/10/1940          Batallón de Trabajadores Nº 161

Calvet Lladó, Salvador                  1926       27/04/1940          Batallón de Trabajadores Nº 161

Casamitjana Got, Manuel            1928       16/05/1940         Batallón de Trabajadores Nº 3

Colomer Baldrich, Miguel            1934                                      Batallón de Trabajadores Nº 142

Cusell Artigas, Manuel                 1931                                      Batallón de Trabajadores Nº 50

Cusell Artigas, Antonio                1926       14/07/1940          Batallón de Trabajadores Nº 166

Campins Reventos, Manuel        1935       29/07/1940          Batallón de Trab. Algeciras

Estevill Piñol, Juan                                         01/06/1940         Batallón de Trabajadores Nº 63

Fabrega Llaví, Pedro                      1939       21/06/1940         Batallón de Trabajadores Nº 162

Fernandez Gimenez, Juan            1935       07/07/1940         Batallón de Trabajadores Nº 7

Forns Mas, Martin                          1939     10/06/1940          Batallón de Trabajadores Nº 24

Jimenez Martinez, Jose                 1925      05/05/1940          Batallón de Trabajadores Nº 9

Lopez Diaz, Jose                               1928     09/09/1942         Batallón Disciplinario  Nº 68

Mañosa Sala, Isidro                         1931     30/06/1940          Batallón de Trabajadores Nº 112

Mañosa Sala, Lino                           1933      03/07/1940         Batallón de Trabajadores Nº 147

Mas Giró, Jose                                 1941      31/05/1940          Batallón de Trabajadores Nº 134

Oller Brufau, Ricardo                      1925     22/05/1940          Batallón de Trab. de Lleida

Planes Alsina, Miguel                     1925     03/06/1940           Batallón de Trabajadores Nº 114

Pujol Catafolch, Manuel                1931     21/06/1940           Batallón de Trabajadores Nº 126

Ramis Riera, Emilio                         1923     20/05/1940           Batallón de Trabajadores Nº 139

Bas Lloveras, Placido                      1930     13/07/1940           Batallón de Trabajadores Nº 191

Rovira Turró, Juan                          1931     19/06/1940           Batallón de Trabajadores Nº 12

Sellarés Farras, Ramiro                  1926     11/05/1940           Batallón de Trabajadores Nº 7

Sarda Roca, Jose                             1931     09/06/1940           Batallón de Trabajadores Nº 109

Ventura sola, Sebastian                 1923     31/05/1940           Batallón de Trab.Granada

Vila Pons, Jose                                 1932     23/06/1940           Batallón de Trabajadores Nº112
 

La FAI en Vilassar de Dalt. Grupo Igualdad

A menudo, incluso a nivel académico, se tiende a juzgar el papel de la FAI (Federación Anarquista Ibérica) durante los años 1931 – 1939 del siglo XX como el de incontrolados asesinos y propensos a la violencia, justamente este es el papel que les fue concedido por la propaganda de sus enemigos políticos, primero durante los años de la Guerra Civil, tanto dentro del bando republicano como entre las filas de los fascistas, y después, una vez concluida la guerra civil por la historiografía oficial postfranquista. Y este es mayoritariamente el concepto de aquella organización y aquellos hombres que se tiene, por lo general, hoy en día.

El objeto de este post es hacer evidente que la FAI de los años treinta era una organización formada por pequeños núcleos de militantes, obreros o no, con un sólido posicionamiento ideológico  fruto de una formación humanista en algunos casos y de la acumulación de experiencia y consciencia de clase a través de la militancia en otros, determinados todos a enfrentar, a través de una estrategia planificada, la constante persecución de las ideas libertarias, empleando en esta lucha todos los elementos a su alcance y influyendo en las masas de trabajadores mediante la formación de una opinión pública propensa y partidaria de la revolución social. El acta de refundación del Grupo Igualdad es a mí entender un documento único y fundamental para comprender la verdadera naturaleza y obra de los hombres de la FAI en Vilassar de Dalt.

Otra gran problemática asociada a la concepción histórica de la FAI es que se tiende, por lo común, a identificar a todos los militantes de la CNT como miembros de la FAI, de esta manera, todo el movimiento libertario estaba compuesto de criminales y asesinos, incluso hoy, tras más de 30 años de democracia en España podemos ver películas o leer libros que muestran esa visión deformada de la realidad.

Pero vayamos por partes. La CNT (Confederación Nacional de Trabajo), es el sindicato mayoritario en Catalunya y cuenta con más de 400.000 afiliados en el estado español antes del golpe de estado del 18 de julio de 1936. Este es un sindicato con una larga tradición de lucha por los derechos de los trabajadores, sobre todo en los años anteriores a la dictadura del General Primo de Rivera. Con el advenimiento de la República el 14 de abril de 1931 la CNT vuelve a ser legalizada.  Este sindicato se nutre de una gran masa de trabajadores organizados de tendencia ácrata, en su seno interior conviven y coexisten diversas corrientes y tendencias. La gran mayoría de los afiliados, la base de la CNT, son simplemente anarcosindicalistas que articulan su vida y su trabajo en torno a la organización, la corriente más moderada y también de un cierto peso específico dentro de la estructura de la CNT es la de los llamados trentistas; estos trentistas son los que tras años de clandestinidad impuesta por la dictadura de Primo de Rivera conciliaron y moderaron la postura ideológica de la CNT, postulándose en numerosas ocasiones a favor de la colaboración de clases en relación a la consecución de objetivos concretos.

A partir de 1931 los grupos autónomos o de afinidad anarquistas aglutinados en torno a la FAI empiezan a hacerse notar en el seno del sindicato CNT. Este hecho no implica que todos los militantes de la FAI lo sean de la CNT ni mucho menos que todos los trabajadores afiliados a la CNT lo sean de la FAI.

La organización de la FAI estuvo basada en pequeños grupos de afinidad de activistas autónomos. El grupo de afinidad era la unidad básica de la acción directa y podían estar formados por entre 5 y 15 miembros cada uno. La FAI era la organización que los federaba y a la que se vinculaban de forma orgánica, de esta forma, la FAI en su conjunto, fue una organización revolucionaria y sus grupos integrantes desarrollaron acciones que incluían desde los robos a bancos para la adquisición de fondos, la constitución de bibliotecas populares o la organización de huelgas generales. La FAI permaneció como una organización secreta y clandestina incluso después del reconocimiento de su existencia dos años después de su formación. Se estima que los miembros de la FAI hacia 1933 eran  5.334, alineados en un mínimo de 569 grupos autónomos. Tras la represión de la huelga general de 1934 estos efectivos se verán muy mermados en su número pero en el pleno peninsular de febrero de 1936 vuelen a presentarse 496 grupos que aglutinaban alrededor de 5.000 militantes en toda la península ibérica. Podemos observar que la realidad de la militancia de la FAI se reducía a muy pocos hombres,  aunque la acción de estos grupos podía influir e influyó en gran manera en el posicionamiento ideológico y las acciones del movimiento obrero de tendencia anarcosindicalista.

Uno de los grupos más influyentes de la escena política de los años treinta fue el conocido como Grupo Nosotros, formado por Joan García Oliver, Francisco Ascaso, Antonio Ortiz y Buenaventura Durruti entre otros.

Contra la idea que se proyecta en relación a los hombres y la organización de la FAI, el documento que transcribo a continuación sobre los postulados y objetivos del Grupo Igualdad de Vilassar de Dalt, adherido a la Federación Anarquista Ibérica a través de la Federación Catalana de G.G.A.A, nos muestra una serie de motivaciones y objetivos políticos que muchos de nosotros compartimos y contemplamos con naturalidad hoy, pero que en la época se consideraron extremadamente peligrosos, sobre todo si tenemos en cuenta que estos planteamientos se enmarcan en una estructura social aun anclada en el tiempo, donde la aristocracia, la burguesía y la propia iglesia católica ejercían un verdadero control sobre la vida y destinos de la gran mayoría de la población de España y  Catalunya, en un clima de extrema violencia y represión de las ideas y en un contexto previo al estallido de la Guerra Civil marcado por un estado de confrontación social permanente y de extrema volatilidad política a nivel internacional.  Este documento, excepcional a mi entender, trata sobre la refundación y replanteamiento del propio Grupo Igualdad durante el mes de marzo de 1937, ya en plena Guerra Civil y teniendo en cuenta todos los problemas asociados al desarrollo de la revolución social y la lucha por el control político en el seno del Frente Popular, sirve para desgranar el verdadero espíritu y naturaleza de la Federación Anarquista Ibérica en su conjunto desde una perspectiva de funcionamiento orgánico e ideológico. Cabria preguntarse aquí que motiva a los miembros del Grupo a replantearse sus objetivos y estrategias una vez ya inmersos de pleno en el proceso revolucionario. Pocos días después de la redacción del documento y  a raíz de los hechos de mayo ocurridos en Barcelona, el movimiento libertario y especialmente los hombres de la FAI (y sus ideas con ellos) serán barridos de la escena política y en muchos casos asesinados o encarcelados por el gobierno de la República.

Grupo “Igualdad” adherido a la Federación de G.G.A.A de Cataluña  *

Al iniciar esta nueva etapa del grupo estamos en periodo revolucionario por lo cual es compatible que la actuación ha de responder a finalidades que sean del todo punto precisas a las necesidades de la Revolución en acción.

Completamos este criterio comprometiéndonos a realizar una obra positiva, algo de fundamental de nuestras ideas, con espíritu de continuidad que la haga persistente y duradera y la proyecte en el tiempo. Nos declaramos pues enemigos de las frivolidades ideológicas, de las actitudes eventuales e improvisadas. Deseamos pues romper la tradición ignara que pesa como el plomo sobre las directrices moral-social-cultural, de los moradores de esta localidad.

Las ideas anarquistas han entrado en una etapa pública que le permite estudiar cerca la realidad: momento este, en que la nueva estructuración que la revolución necesita para la vida liberada reclama categóricamente, espera sin dilaciones, la contribución imperativa de las ideas anarquistas las soluciones que ellas están obligadas a dar.

Proclamamos que para cumplir con esta misión histórica y revolucionaria basta con que los compañeros deseen poseer seriedad, entereza moral, grado elevado de conciencia anárquica, criterio, voluntad. Estas condiciones son precisas para estar en plena posesión del sentido de responsabilidad ideológica. Sin estas condiciones es, así mismo, inútil intentar iniciar nuestra obra.

Ideas básicas

Las ideas base del grupo “Igualdad” tienen dos aspectos fundamentales: 1º La Individual y la Social, 2º La Social y la individual.

La obra social es la inmediata y la individual la mediata, sin posible olvido de la una y de la otra. De saberlas complementar depende el éxito de la obra anarquista.

La obra Social ha de irradiar e influenciar a todos los lugares de la vida social: al Sindicato, al Municipio, en los lugares de trabajo, en las escuelas, en la cultura vinculada con el arte, a la opinión pública, etc.

El aspecto individual consiste en liberar al individuo del concepto mesiánico político y religioso, mediante el estimulo y la formación de la personalidad anárquica e individual de acurdo con el estudio de las ideas morales y filosóficas de los pensadores libres de la humanidad; Socrates, Epicuro, Epicteto, Bacon, Descartes, Spinoza, Leonardo de Vinci, Montesquieu, Loke, Rabelais, Voltaire, Roseau, Diderot, Alembest, Holbach, Godvin, Darvin, Spencer, Haequel, Eliseo Reclus, Goyó, Han-Riner, Pompeyo Gener, Augusto Compte, Huxley, Proudon, Fourier, Bakunie, Ibsen, Pi y Maragall, Kropoquine, Ricardo Mella, Francisco Ferrer, Maxnetlau, Taine, et, etc,

Objetivos de la actuación

De acuerdo con sus ideas básicas el grupo de traza los objetivos de actuación con los que pondrán en movimiento hasta conseguir que son:
Estudiará la aplicación de las ideas social-economica-politicas con relación en los lugares de producción y distribución fijando el criterio del grupo que parte del principio anarquista. Previamente estudiado el criterio del grupo los compañeros lo llevaran a la práctica.

El grupo llevara según el criterio preestablecido y estudiado todos los problemas de la guerra y de la Revolución, asi mismo la propaganda y difusión de la educación moral y cultural.

Estructuración

Creará los órganos adecuados para realizar la obra básica y los objetivos que son como sigue:

Comisión de Industria, agricultura y distribución

Comisión de Cultura

Comisión de Propaganda y difusión

Comisión asesora de Estudios del Grupo

Comisión especial para los problemas inmediatos de la Revolución y la Guerra

Estas comisiones estarán enlazadas por un comité federal del grupo.

El comité federal llevara la administración del grupo y la coordinación del conjunto. Las comisiones autónomas redactaran los estudios que sean incumbencia de cada una y las someterán a la aprobación del grupo quedando fijado el criterio desde este momento. Se celebraran asambleas ordinarias y extraordinarias del grupo i de la comisión.

Plan de aplicación

Del plan de ideas y estructuración pasamos al plan de aplicación.

La actuación Federal comprende: 1º la Guerra a) Política nacional, regional y local b) Frente internacional y diplomacia c) Frente nacional, Ejercito Popular, milicias, seguridad y defensa. 2º La Revolución: a) Estructuración: municipalización, colectivización, socialización, municipios libres. b) Estructuración: la enseñanza, la religión, artístico y cultural. c) Estructura legislativa: derecho, justicia y libertad.

Las funciones de esa Comisión especial pueden ser asumidas por el Comité Federal del Grupo. Es decir; el Comité Federal pondrá en estudio inmediato cada uno de los aspectos que constituyen las atribuciones de la susodicha Comisión, empezando por los aspectos que ofrezcan más inmediato interés. Hecho el estudio desde el punto de vista básico y anárquico del grupo, el C.F someterá a la aprobación de los compañeros todos, los cuales aprobarán y fijaran el criterio que en cada punto sometido y previamente estudiado, el Grupo haya de tener y formularlo.

Actuación local

La actuación Federal es la que llevaremos en el plano de conjunto Nacional e Internacional relacionado con los aspectos de orden general e inmediato, tales como los que plantea la guerra y la revolución.

La actuación local consiste en hacer aplicación de las ideas anarquistas en los organismos de la vida local, dando así el matiz de nuestras ideas en la estructuración de la nueva sociedad, todo lo cual, de conseguirlo, constituye, al mismo tiempo, el vehículo más preciado de propaganda y afianzamiento de la revolución.

1º.-La Comisión de industria, Agricultura y Distribución estará encargada de estudiar el progreso y mejoramiento de la producción y distribución, práctica y técnicamente, basándose en el plan de economía anarquista; en la igualdad, justicia y equidad de las ideas. Hecho lo cual, fijado el criterio del grupo en cada aspecto, procurará llevarlo a la práctica, influenciando, controlándolo y fiscalizándolo.

2º.- La Comisión de Propaganda y Difusión, preparará el ambiente mediante la propaganda sistematizada con el fin de cooperar unilateralmente a la obra de aplicación y de influencia de las ideas del Grupo en armonioso conjunto.

3º.-La Comisión de Cultura estructurará un plan de cultura inmediata para los militantes y fijará el criterio del Grupo con respecto a la educación e instrucción Racionalista. Eso es, a las ideas de educación y cultura anarquista, fijando el criterio, se encargará de actuar en un plan de influencia y aplicación del mismo.

4º.-La Comisión asesora de Estudios del Grupo, proporcionará a este, cuantos datos y fundamentos necesite para los estudios de aplicación y fijación del criterio en el desarrollo de las ideas. Hará un dictamen alrededor de los fundamentos filosóficos del Comunismo, del Socialismo, del Sindicalismo, del Federalismo, del Individualismo etc, sus postulados doctrinarios y sus desenvolvimientos históricos.

Cuantos aspectos de las ideas del Grupo vayan estableciendo su criterio, los enviará debidamente redactados a los Comités Federales competentes

Vilassar de Dalt 1 de mayo de 1937

Firman:

Alfonso Pozo, Jaime Lloveras, A. Rafanell, Antonio Pozo y Enrique Bas.

*Transcripción del original