Objectiu: Catalunya. La fi de la Guerra Civil al Maresme

El novembre de 1938 la política internacional era favorable als interessos dels franquistes. Després de fortes tensions diplomàtiques, el risc d’encetar una guerra europea semblava lluny. La possibilitat que els francesos intervinguessin amb ajut militar a Catalunya, o bé que ocupessin el Marroc espanyol s’havia esvaït. Els dirigents de la República tractaven com podien d’aturar les conseqüències funestes de l’apropament diplomàtic de França i el Regne Unit a les tesis italianes pel que feia a la guerra d’Espanya. Per mirar d’evitar aquest perill centraren tots els esforços diplomàtics amb els representants dels governs europeus de França, Regne Unit, Suïssa i Bèlgica, anunciaren la retirada dels voluntaris estrangers i intentaren persuadir a l’exterior de la completa normalitat de la vida interna a la zona republicana.

Pel que fa a la política interna no hi havia un bloc homogeni. Existia un enfrontament entre el govern de la Generalitat de Catalunya i el govern de la República Espanyola del president Negrin, també entre els sindicats i el partit comunista. Però malgrat les diferències hi havia una voluntat comuna de resistència, de no deixar la lluita, de no acceptar una rendició incondicional. Existia la decisió de lluitar, tan sols cedirien si  eren batuts per les armes.

La situació econòmica era molt precària. Greus problemes alimentaris, de combustible, vestuari, productes de primera necessitat...tot plegat agreujat per la perspectiva d’un hivern que durant aquell mes de desembre començava a fer-se notar. No hi havia massa esperança que la situació millores a curt termini. Dos anys i mig de guerra i una producció industrial i agrícola decreixent havien col·locat a Catalunya en una situació crítica. Les mesures governatives per regular la distribució d’aliments van resultar insuficients per l’abastiment de la població.

En aquella situació la moral de la població havia caigut fins el punt més baix des de  l’inici de la guerra. Esperava un acord, però no volia rendir-se, hi havia massa por a patir àmplies i dures represàlies. Estaven segurs que els seus adversaris pretenien “passar comptes” com a guanyadors del conflicte. Tothom però estava cansat de la guerra, fins i tot aquells que encara creien en la victòria.

Arribat aquest punt la propaganda del govern republicà va funcionar a ple rendiment. Pretenien amb ella compensar la inferioritat material respecte als franquistes. L’alt comandament republicà esperava una ofensiva ben propera en el temps. Tot i que valoraven en excés el desgast de l’Exèrcit Nacional a l’Ebre, eren conscients que un cop reorganitzats efectuarien una gran ofensiva sobre Catalunya. El govern republicà va centrar el seu esforç militar en crear el major nombre possible de noves unitats, sobre tot unitats de xoc. L’organització i efectivitat militar de l’Exèrcit havia millorat molt però patia una escassetat de mitjans notable, sobretot, pel que feia a avions i artilleria,  tanmateix el comandament era conscient de la poca capacitat de maniobra i ofensiva de les Divisions de l’Exèrcit de la regió oriental. Eren conscients que amb les forces de les que disposaven no aconseguirien la victòria. Catalunya comptava 20 divisions d’infanteria. Eren forces molt desgastades pels recents esdeveniments bèl·lics, la batalla de l’Ebre havia deixat les forces republicanes en una situació de fort desgast amb els efectius de moltes unitats reduïts per les grans pèrdues sofertes en baixes i presoners. Aquestes baixes eren difícilment reemplaçables ja que les reserves humanes a Catalunya eren limitades.

El GERO, Grup d’Exèrcits de la Regió Oriental, estava format per 20 Divisions que agrupaven 65 brigades mixtes amb 260 batallons: uns 150.000 homes. Al voltant de 45.000 d’ells se situaven a primera línea de foc i 105.000 a la reraguarda. De les 20 Divisions tretze es trobaven en fase de reorganització després dels darrers combats. Disposaven d’un màxim de 150 peces d’artilleria, 60 vehicles blindats i 140 avions (1).

El total d’efectius de l’Exèrcit franquista involucrats a l’ofensiva de Catalunya iniciada el 23 de desembre de 1938  va ser de 332.750 homes (26 Divisions d’infanteria i 1 de cavalleria), 6320 armes automàtiques, 1865 morters, 1085 peces d’artilleria i 346 avions (el 40% no espanyols) (2).

Les tropes que van conquerir el Maresme eren part de les unitats del Corpo Truppe Volontarie Italià (CTV), italians feixistes voluntaris. Tot i que aquest Cos d’Exèrcit (el CTV) estava composat per 55.000 homes a l’inici de l’ofensiva sobre Catalunya, al Maresme només van participar les Divisions Littorio –formada per 10834 homes de tropa i 452 oficials- i la Divisió Fletxes Blaves –formada per 577 homes i 115 oficials- ambdues unitats formades per legionaris voluntaris feixistes. Les Divisions Fletxes Verdes i Fletxes Negres van avançar en paral·lel a l’altra banda de la Serralada Litoral conquerint Granollers i avançant per la carretera de Sant Celoni.

Tot i que la data fixada per l’inici de l’atac era el 10 de desembre de 1938 la pluja i la neu endarreriren l’atac fins el 23 de desembre quan la meteorologia va començar a ser més favorable per iniciar el combat. Les forces republicanes no van poder contenir l’avanç. Des de les trinxeres del Segre fins la frontera amb França el territori canvia de mans en poc mes d’un mes i mig. 

Segons el diari d’operacions de l’Exèrcit del Nord la conquesta del Maresme es va desenvolupar com a conseqüència de la maniobra sobre la ciutat de Barcelona. Després d’un mes de combats l’Exèrcit republicà es trobava en desbandada incapaç de resistir a l’avanç de l’enemic. Els franquistes es trobaven molt a prop de Barcelona.

El 24 de gener de 1939 li arribaren noves ordres al cap de l’Exèrcit de Nord (3). Calia preparar-se per l’ocupació de Barcelona. La idea original de tancar la frontera amb França primer no havia estat possible. Tres cossos d’exèrcit havien d’avançar fins tancar la frontera amb França. Una barrera que havia d’impedir la fugida de l’enemic. Els altres tres havien d’assetjar Barcelona. Un atacaria pel Llobregat, l’altre per Collserola i el tercer envoltant la muntanya avançaria Besòs avall fins tancar el cercle impedint la fugida de la ciutat. 

El General Dávila, cap de l’Exèrcit del Nord, va encomanar al cos d’Exèrcit Marroquí l’atac pel Llobregat. Al de Navarra la muntanya de Collserola fins el Besòs i al CTV envoltar Barcelona fins les platges del Maresme, al Masnou i Vilassar de Mar (4).

Els dies 25 i 26 foren jornades de grans conquestes per l’Exèrcit franquista. El dia 26 de gener entraren a Barcelona les tropes del Cossos d’Exèrcit de Navarra i Marroquí, el CTV era encara lluny de la ciutat. El dia 27 la seva columna ràpida havia d’avançar a l’esquerra de la 4ª de Navarra, per Montcada i seguir el Besòs fins el mar. Esperaven tancar els accessos de Barcelona per la costa i nord-est i deixar el camí de fugida tallat. La Divisió Littorio havia d’ocupar Badalona. La Divisió Fletxes Blaves havia d’ocupar Mollet i si podia ser, arribar a Sant Joan de Vilassar, ja vora Mataró. La Divisió Fletxes Verdes havia d’ocupar Granollers (5).

Segons el parte de guerra franquista del dia 27 “L’enemic encara mostra signes d’activitat en tot el front: entre la Seu d’Urgell i el Maresme”. Totes les unitats atacants encara havien de combatre per avançar. El General Dávila demanà accelerar la maniobra a totes les seves unitats. Calia evitar la fugida de l’enemic a França.

El dia 27, tal com estava previst, les Fletxes Blaves realitzaren un avançament espectacular, des de Mollet creuaren la Serralada Litoral passant per Vilassar de Dalt, arribaren a Premià de Mar i tot seguint la costa entraren a Mataró. No continuaren avançant el mateix dia per precaució. Unitats de l’exèrcit republicà eren davant seu, els esperaven i no els deixarien continuar sense combatre. Les confidències dels presoners confirmaren la formació d’una línea de resistència però tot semblava indicar que la capacitat de lluita dels republicans era molt feble.

La maniobra de les Fletxes Blaves sobre el Maresme serà considerada per l’Estat Major Franquista com exemple de gran velocitat i audàcia (6). Maniobra audaç però perillosa. El CTV avançà sol. Les ordres pel dia 28 eren no avançar més pel Maresme (7). Havien d’esperar que la resta de forces es mogués per les carreteres de l’interior cap el nord-est, acostant-se a les seves posicions. Les Fletxes Verdes havien d’ocupar Granollers, protegint el flanc de les Blaves, aquestes havien de mantenir-se alerta vigilant 360º entorn seu no fos cas que l’enemic reaccionés. La gosadia s’havia transformat en prudència extrema. Durant el dia 28 les Fletxes Verdes compliren la missió d’avançar fins a Granollers, fet que tranquil·litzà les Fletxes Blaves aturades al Maresme. 

Pel dia 29 de gener les ordres foren que les Fletxes Blaves continuessin avançant cap a Caldes d’Estrac camí del riu Tordera, darrera d’aquesta, la Divisió Littorio avançaria per la costa. 

El dia 29 de gener de 1939 fou un dia de ple hivern, amb pluja, boira i fred. De bon matí les columnes començaren a moure’s. Les Fletxes Blaves amb la seva columna ràpida avançaren fins a la vora de Caldes d’Estrac. Enviaren patrulles a Sant Vicenç de Montalt, però no avançaren mes aquell dia. Pel dia 30 tenien ordres d’avançar cap a Sant Pol de Mar i Sant Cebrià de Vallalta per la costa i després continuar direcció Calella (8).

La pluja no deixà de caure durant tot el dia 30 de gener. La columna d’atac mirà d’avançar malgrat les dificultats. Hi havia noticies de l’enemic, presentaria un forta resistència. Paral·lelament a les Fletxes Blaves avançaren les Fletxes Verdes per la carretera de Sant Celoni, aquestes tenien al seu davant a la 11ª Divisió amb la 1, 9 i 100 Brigades Mixtes que formaven una línea defensiva amb treballs de fortificació entre el Montseny i el riu Tordera. Durant els combats d’aquell dia les Fletxes Verdes tingueren 60 baixes “Resistanze molto vivaci di forti nuclei con numerose armi automatiche et carri armati”. Les Fletxes Blaves realitzaren el seu avanç pel litoral arribant fins a Sant Pol i Sant Cebrià de Vallalta.

Per l’endemà s’ordenà a la columna celere Pace de la Divisió Littorio recolzar l’atac de les Fletxes Verdes movent-se des de Arenys de Mar fins Vallgorguina, vorejant el Montnegre pel sud i apropant-se al front per evitar sorpreses amagades a la muntanya. Les Fletxes Blaves havien de continuar a partir de Sant Pol fins a Blanes (9).

La marxa des de Barcelona per la costa estigué plena de dificultats per les Fletxes Blaves. Els destacamentos retardadores rojos, escamots encarregats d’entorpir l’avanç de les tropes franquistes volant ponts i trams de carretera, preparant paranys o atacant a les forces d’ avantguarda van aconseguir en la seva tasca de destrucció d’infraestructures paralitzar els serveis, obligant a un gran esforç i a realitzar via marítima, amb barquetes de pesca, el transport de municions i queviures (10).

El 10 de febrer unitats de l’exèrcit franquista arribaven a la frontera francesa, la Guerra havia acabat pels catalans. Amb la derrota militar va arribar l’exili pels que decidiren marxar i la repressió per la resta d’una població, que després de tres anys de conflicte armat i disputes internes es trobava exhausta.  Aviat el règim franquista imposaria una intensa repressió sobre la població civil amb l’objectiu de destruir i sotmetre l’esperit nacional català i qualsevol aspiració de la classe treballadora.

(1) Segons Ordina di battaglia dell’Esecito nemico nella Catalongna all’6 diciembre 1938. ZN-CTV-36-10-4-2

(2) Ofensiva sobre Cataluña. Efectivos que han de tomar parte. 12 de diciembre de 1938. CGG-7-382-154-13

(3) Instrucción General nº12. 24 de Enero de 1939. CGG-7-381-55-10

(4) Instrucción General nº54. 24 de Enero de 1939. CGG-7-381-67-06

(5) Orden de Operaciones nº109. CTV. 26-01-1939. DN-36-10-9.

(6) CGG a Ejercito del Norte. 27 de enero de 1939. CGG-7-381-57-05

(7) Orden de Operaciones nº 110. CTV. 27-1-39. DN-36-10-9.

(8) Orden de Operaciones nº 112 CTV 29-1-39. DN-36-10-9.

(9) Orden de Operaciones nº 113 CTV 30-1-39. DN-36-10-9

(10) Pérez de Sevilla y Ayala, Fernando.-Italianos en España. Ediciones Movimiento. Madrid 1958. Relat d’un oficial del Batalló Sierra d’Argullén, de les Fletxes Blaves.

Bibliografía:

Lopez Rovira, C. Diari d’Operacions de l’Exèrcit del Nord. Desembre de 1938- febrer de 1939. 2010

L’assassinat de Fèlix Graupera Lleonart, President de la Patronal Espanyola. Arenys de Munt 1 d’agost de 1936.

Com a conseqüència del sollevament militar per part de l’exèrcit espanyol, el 19 de juliol de 1936 esdevingué l’esfondrament del govern i l’autoritat de la II República espanyola i la Generalitat catalana, i la instauració d’un veritable poder revolucionari a Catalunya controlat principalment per l’organització sindical de la CNT. Fou en aquests moments inicials de l’estiu del 36 quan tots els greuges acumulats a diverses generacions de catalans eclosionaren d’una manera incontrolada i virulenta.

Sovint s’ha parlat d’una violència revolucionària indiscriminada a la reraguarda catalana durant els anys que va durar la Guerra Civil. Cal tractar aquest fet des d’una perspectiva històrica i desacomplexada. Per tant, és feina dels historiadors aportar claredat i discernir sobre quines van ser les veritables causes de la violència a la reraguarda. És necessari treballar a nivell local i establir relacions de conducta entre les víctimes i els seus assassins.

A l’hora d’analitzar la violència revolucionària de l’estiu del  36 s’ha de tenir molt present que aquesta es desenvolupà en un marc polític i social de confrontació i violència heretada de la no solució del traspàs de l’antic règim cap a estructures socials més evolucionades i que arribà fins ben entrat el segle XX. Dit d’una altra manera, la relació entre política i violència té un llarg recorregut a Catalunya, a Espanya i al conjunt d’Europa. És una violència que es tradueix de les tensions entre els conservadors defensors de l’antic règim -i els seus privilegis- i les diverses formes polítiques dels representants d’una il·lustració modernitzadora.

Els anys immediats a l’esclat revolucionari de l’any 1936 estan farcits de repressió i violència contra les classes populars organitzades. També existeix un odi social, no tant polític, i vinculat amb el dia a dia de la població. Humiliacions quotidianes relacionades amb l’explotació laboral (salaris baixos, jornades interminables, treball infantil, abusos sexuals i sobreexplotació de les dones), els pactes de fam, la desocupació forçada, les llistes negres i els conflictes de la rabassa morta donen com a resultat el nomadisme proletari i camperol i la precarietat com a sistema de vida. També la manca de sanitat i educació per àmplies capes de la societat,  el cost dels aliments o els desorbitats preus del lloguer de la vivenda contrasten amb la ostentació de luxe i qualitat de vida de la classe benestant.

El cas de Fèlix Graupera Lleonart és significatiu per entendre el clima polític dels primers anys del segle XX al Maresme i el perquè de la violència revolucionària a Catalunya durant els primers mesos del conflicte. Sense conèixer el personatge, Graupera és un nom més en un recull de noms que ens parlen de la violència a la reraguarda, un dels 5 assassinats a Arenys de Munt, un d’aquell 0’2 % assassinats al Maresme, 1 dels x mil assassinats a Catalunya... però la de Graupera no va ser una mort fruit d’una violència indiscriminada. Graupera havia acumulat durant els seus 63 anys de vida gran quantitat de greuges i crims contra la classe obrera catalana i contra el poble de Catalunya.

Fèlix Graupera Lleonart va néixer a Barcelona l’any 1873 i va morir assassinat a Arenys de Munt l’1 d’agost de 1936. Era propietari i contractista d’obres i en el moment de la seva mort era el President de la Patronal Espanyola. Residia habitualment a Barcelona.

L’any 1902 trobem a un jove Graupera com a membre de la junta directiva del Centro de Contratistas Generales de Obras y Maestros Albañiles. Aquesta associació seria l’embrió de la Federació Patronal de Barcelona, reorganitzada l’any 1919 quan Graupera ja ocupava el càrrec de president. Va pertànyer a la junta directiva que va organitzar el Segon Congrés Patronal de Federacions Patronals Espanyoles, que va tenir lloc entre els dies 20 i 26 d’octubre a Barcelona i que va decidir tirar endavant un lock-out que va durar 3 mesos. Durant el mateix congrés també es va reorganitzar la Confederació Patronal Espanyola. Va continuar amb el seu càrrec al capdavant de la Federació Patronal de Barcelona fins l’any 1923.  A partir d’aquell any va passar a presidir la Federació Patronal Espanyola, amb seu a Madrid i amb influència a pràcticament tota Espanya.

La presidència de Graupera al front de la Federació Patronal de Barcelona –amb influència a tota Catalunya- coincideix amb els anys més durs de la conflictivitat laboral posteriors a la gran depressió econòmica de la postguerra europea. 

Les dures condicions laborals esdevingueren claus pel creixement del moviment obrer a Catalunya. Durant aquells anys el sindicat anarcosindicalista de la  CNT veurà augmentà la seva militància notablement. Diverses vagues generals i una greu conflictivitat social eren el pa de cada dia.

Davant d’aquesta creixent conflictivitat, Graupera, al capdavant –i principal estratega- de la Patronal Catalana no reaccionà oferint una política d’acords i de negociacions sinó que ho feu amb violència i brutalitat. 

Graupera desenvolupà diverses eines per enfrontar els sindicats de la CNT sense fer cap concessió. El primer pas fou la creació d’una oficina de contractació per tal de trencar les vagues amb nous treballadors. La segona gran contra mesura va ser la obligatorietat dels patrons federats de secundar els lock-out (tancament de totes les fàbriques i tallers) que la directiva decretés. La tercera va ser la contractació de pistolers i assassins a sou per tal d’eliminar físicament els líders sindicals. La quarta, cercar una aliança amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit per tal de forçar mesures repressives contra els obrers i especialment contra la CNT.

En el context de la vaga de La Canadiense a inicis de 1919 Graupera va fer tàndem amb el Capità General de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch; pels militars, la Federació Patronal representava l’aval financer i social que necessitaven, pels patrons, Milans oferia la sortida de les armes. Les pressions dels dos grups van donar com a resultat el decret de l’’estat de guerra i que milers d’obrers acabessin a les presons barceloneses. Aquesta aliança va configurar un veritable grup de pressió partidari de mesures autoritàries. Sota l’acusació de no reprimir amb prou duresa, Capitania i patronal van aconseguir destituir al Governador Civil de Catalunya i al cap de policia de Barcelona i junts van aconseguir fins i tot enderrocar un govern liberal davant l’amenaça d’un cop d’Estat. En aquells moments d’exaltació de l’element repressiu contra les organitzacions obreres, les tradicionals bones relacions entre els sectors de l’empresariat més dur –encapçalats per Graupera- i l’exèrcit es van fer més fortes que mai. 

Amb l’arribada a Catalunya del nou Governador Civil -el conde de Salvatierra- coincidint amb  un atemptat frustrat contra Graupera, es va desencadenar la repressió desitjada per la Patronal en contra la militància obrera, es van clausurar els sindicats i detenir els seus dirigents i els sindicalistes més destacats. El triomf de la Patronal va ser complert, es tornaven a negociar els contractes de treball de forma individual i per durada d’un dia solar. 

A partir de 1920,  Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. Aquest sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment anarcosindicalista català. La utilització d’assassins a sou, tortures, detencions arbitràries i assassinats selectius o mitjançant la llei de fugues van ocasionar la mort a no menys de 250 obrers i sindicalistes entre 1920 i 1923 privant a l’organització sindical dels millors i més actius militants, entre ells Salvador Seguí –el noi del sucre-, Francesc Layret o Ramon Archs. Aquesta espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.

Aquell estiu del 36 Graupera estiuejà a la seva casa d’Arenys de Munt. Pocs dies després del cop d’estat militar fou detingut pel Comitè Local. Va ser retingut per aquest al dipòsit municipal fins el dia 1 d’agost del mateix any, apareixent el seu cadàver a l’indret anomenat Torrembó d’Arenys de Munt. La mort, ferida de bala al cap. La seva defunció va ser inscrita al Registre Civil de Mataró el 20 d’octubre de 1937 (foli 40 del llibre 61). El seu cos enterrat al cementiri de Mataró.

Segons el document 033 de la Causa General a Arenys de Munt els seus assassins van ser Joan Lleonart Ferran (afusellat), Miquel Calafell Cruanyes (exiliat a França), Ramón Salvà Casals (exiliat a França) i Antoni Salvà Casals (afusellat). Cap consta com patruller però si com a membres del Comitè Local, aquesta és una pràctica habitual en el procés de la Causa General, els membres del Comitè local són els responsables de totes les morts independentment de si realment existeixen proves d’aquest fet.

L’informe de l’any 1939 signat per l’Alcaldia i el cap de Falange Local manifesta que Graupera va ser detingut per persones de fora del municipi i que va ser assassinat al terme municipal de Llavaneres. 

Respecte a aquest assassinat no deixa de ser reveladora la declaració de la dona de Graupera, Carolina Ballesca Pou, efectuada el 23 de maig de 1944. En aquesta declaració la viuda reconeix que no coneixia a cap dels que es van emportar detingut al seu marit 2 o 3 dies abans del seu assassinat, només a Joan Lleonart, membre del Comitè Local. La viuda reconeix –probablement en un acte de prepotència- que a Joan Lleonart només l’havien condemnat a 30 anys de presó i que ella, a l’assabentar-se del fet, va reclamar al propi Serrano Sunyer l’execució d’aquest. Demanda que li fou satisfeta. Fèlix Graupera i Joan Lleonart es coneixien, ja que aquest últim era pagès i treballava la terra de la finca d’estiueig de Graupera. Segons Carolina Ballesca, Joan Lleonart no va confessar mai la seva implicació en l’assassinat de Graupera. Per acabar la declaració i sense cap motiu, la viuda de Graupera deixa anar –amb ironia- que per accident, uns dies després de l’arribada dels nacionals a Arenys de Munt, va esclatar una granada de mà a la casa dels Lleonart, ferint greument a dos dels fills de Joan Lleonart –deixant-ne un sense visió- i matant a una nena del veïnat.

Fonts

-Archivo Histórico Nacional. Fiscalía del Tribunal Supremo. Causa general de la provincia de Barcelona, Pieza Principal, Partido Judicial de Arenys de Mar, Arenys de Mar.

-Bengoechea, Soledad. Los hombres de la patronal a principios del siglo XX: Luis Ferrer-Vidal, José Sabadell y Félix Graupera. Historia Social Nº. 48 (2004), pp. 69-85. Fundación Instituto de Historia social.

-La cuestión social Barcelonesa. Hablando con el presidente de la patronal. Madrid, 1920. Catálogo Biblioteca Virtual de Madrid

Genís Campins Raventós i el bombardeig de Granollers del 31 de maig de 1938

Passaven cinc minuts de les nou del matí a la capital del Vallès Oriental. Els infants anaven a l'escola i molta gent feia cua a la plaça de la Porxada i als carrers propers per obtenir aliments. De sobte, cinc avions sobrevolaren la ciutat, i en poc més d'un minut deixaren caure vora 750 quilograms d'explosius i metralla, provocant nombroses víctimes civils i l’esfondrament de 80 edificis.

Els documents oficials sobre l'operació de l'aviació italiana (aviació legionària A Reggia Aernautica), assenyalen que els objectius de l’atac eren la central elèctrica del carrer del Rec -que donava corrent a la línia de tren- i els tallers de reparació d'avions de combat Llerona.

Les forces italianes usaren 5 avions del model Savoia-Marchetti SM.79, que llençaren sobre la població vallesana un total de 40 bombes de 100 quilograms, 10 de 15 quilograms i 10 de 10 quilograms.

El bombardeig va agafar a la població desprevinguda, ja que no hi havia refugis preparats per un atac de tal envergadura. Tanmateix,  les sirenes antiaèries no van funcionar.  

Genís Campins Raventós tenia 18 anys i vivia a Vilassar de Dalt quan va ser cridat a servir com a soldat a l’exèrcit Republicà. En Genís vivia a un dels masos de muntanya i probablement ajudava al seu pare en les tasques de pagès si no havia trobat feina a alguna de les fàbriques del poble. 

Tot i ser de la lleva de 1941 va ser reclutat el 28 d’abril de 1938, el seu primer destí, el Centre de reclutament, instrucció i mobilització (CRIM) número 16.

En compliment del disposat per Decret del Ministeri de Defensa Nacional, data 12 del que som, per el present us comunico que tots els individus de la Lleva del 1941 hauran d'efectuar llur presentació per concentrar-se a files el dia 28 del que som a les vuit del matí al Centre de Reclutament Instrucció i Mobilització número 16 (Porta de la Pau) de Barcelona, i han de portar : Una manta, calçat, plat i cobert en bon estat. 

En Genís formava part de l’anomenada Lleva del Biberó. Corria el segon any de la guerra, després de l’estrepitós fracàs de l’ofensiva sobre Terol i la desfeta de l’exèrcit republicà al front d’Aragó calia reforçar les afeblides divisions de l’exèrcit de l’Est. L’exèrcit feixista s’havia aturat al riu Segre, Catalunya es veia seriosament amenaçada. En aquestes condicions el govern republicà es va veure obligat a reclutar a corre-cuita a la lleva del 41 i també alguns reservistes de les lleves dels anys 1921, 1922, 1923 i 1924. 

Però la història del nostre vilassarenc no anirà més enllà del 31 de maig d’aquell any i tot plegat la mort el sorprendrà molt lluny del front de guerra, en realitat ben a prop de casa seva.

En Genís morirà a la ciutat de Granollers trenta tres dies després de marxar de Vilassar de Dalt. Concretament el dimarts 31 de maig de 1938 a les 9.05 del matí. Aquell matí cinc avions italians amb base a l’illa de Mallorca van bombardejar  la ciutat de Granollers, al Vallès Oriental. L’atac va durar un minut i va causar nombrosos morts i ferits i la destrucció de part del centre de la ciutat. 

El nostre soldat, probablement en trànsit cap a la seva destinació al front del Segre, va morir a conseqüència de l’explosió de l’única bomba que va caure a l’Estació de tren de la ciutat.

L’informe de la Federació Local d’Oficis Varis de la CNT de Granollers va emetre el següent informe a la Regional Catalana de la CNT en relació al bombardeig del dia 31:

GRANOLLERS,

El día 31 de Mayo a las 9h. 5’ de la mañana 5 aviones facciosos arrojaron unas cuarenta bombas derrumbando vente y cinco edificios.

Causaron hasta la fecha 350 muertos y más de 450 heridos.

Dichas víctimas eran la mayoría mujeres y niños que hacían cola para adquirir pescado y habas.

En la plaza del mercado o sea Plaza de la República de las personas que hacían cola para el pescado cayeron muertos por la metralla cincuenta personas la mayoría mujeres y niños.

En el Sindicato Agrícola que había cola de habas que también eran niños y mujeres en gran mayoría cayeron cuarenta muertos.

Las restantes victimas se encontraron en el quiosco de periódicos que también había una cola y en las casas derrumbadas y en la calle.

Con respecto a la organización de salvamento de las victimas hemos de hacer constar que el bombardeo duró 5 segundos y que al cuarto de hora de producirse la criminal agresión La Junta de Defensa Pasiva, el pueblo en general y las fuerzas militares estuvieron todos presentes para cumplir su obligación.

La moral no se ha rebajado lo mas mínimo y dejando pequeños detalles que motivaron las fuerzas militares que han quedado zanjadas. El pueblo en general continúa en el día de hoy sus labores adquiriendo la población el ritmo normal de trabajo.

Por parte de la organización hemos de lamentar al compañero Miguel Badia de la Comisión de Asesoría Jurídica que está herido en la pierna y al compañero Joan Tapias que lo está en a cabeza.

De locales afectados esta el local de la S.I.A (1) que está completamente derrumbado y el de Mujeres Libres que lo está en parte. En la casa CNT – FAI cayó una bomba a cinco metros inundando de metralla el edificio.

Sin mas, vuestros y de la causa

Por la Federación local

El Secretario

Granollers 1 de junio de 1938

Inicialment el Ministeri de Defensa de la República va atribuir l'autoria de l'atac a la Luftwaffe i els seus avions Junker. Alguns diaris donaven la noticia d'un atac italoalemany. En investigacions posteriors a l'atac es va poder comprovar que als arxius de les forces aèries italianes es parla únicament de participació italiana i descarta la implicació de forces alemanyes en el mateix.

La mort de centenars de civils provoca un gran ressò a la premsa internacional, i alguns mitjans estrangers, batejaren Granollers com la Gernika catalana. 

(1) Solidaridad Internacional Antifascista

Fonts:

-Arxiu CNT (IISH Amsterdam)

-Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt

-Arxiu personal del autor
-Documentació A Reggia Aernautica (força aérea italiana)
-Hemeroteca del diari La Vanguardia

-Museu Arxiu de Vilassar de Dalt

-Museu de Granollers