Amb el sollevament militar i la resposta de les forces d’ordre públic i la
militància de les organitzacions polítiques i sindicals dels dies 19 i 20 de
juliol del 1936, el poder estatal es va esfondrar a Catalunya. Milers d’obrers
catalans van respondre a la nova situació política amb una profunda i popular
revolució social que es fonamentava en la creació de nous poders locals en
forma de comitès o consells formats per representants de les organitzacions
antifeixistes i en gran mesura controlats per militants de la CNT, ja en
aquells moments la força hegemònica a Catalunya.
Malgrat la revolució espontània que va viure el país, el nou poder
revolucionari no va saber o no va voler iniciar un procés de destrucció del
vell estat ni de construcció de nous aparells de govern revolucionari. Els
líders del moviment llibertari van optar per una política de “col·laboració
democràtica”[1]
i coexistència amb la resta d’organitzacions antifeixistes i republicanes.
D’aquesta manera, durant els darrers mesos de l’any 1936, les estructures de
poder polític estatals i de la Generalitat van restar intactes però sense
capacitat real sobre el terreny i, paral·lelament ,el nou poder revolucionari,
fragmentat i atomitzat al llarg de tota la geografia catalana, actuava de
manera autònoma i les seves decisions responien de forma orgànica als comitès
locals o a les estructures comarcals o regionals de les respectives
organitzacions. Entre juliol del 1936 i maig del 1937 la qüestió pendent sobre
el poder polític va crear una situació de gran inestabilitat a la rereguarda
catalana que va portar a la confrontació directa entre el poder dispers revolucionari
i el poder cada cop més reconstituït de l’estat republicà. La tensió va anar en
augment amb incidents aïllats[2] a
diferents localitats de Catalunya i finalment es va materialitzar en
enfrontaments generalitzats entre el 3 i el 7 de maig del 1937. Les lluites de
maig van ser un moviment de base de la militància llibertària i de protesta
contra de l’erosió del poder revolucionari a Catalunya que no van ser
recolzadades pels dirigents anarquistes i que van implicar la restauració i
consolidació del poder central republicà, un punt de no retorn per les
aspiracions revolucionàries de gran part del moviment obrer català.
El present estudi analitza la força sindical de la CNT durant els mesos
posteriors als fets de maig de l’any 1937. Les dades d’afiliació han estat
extretes d’informes interns del Comitè Regional de Catalunya. Els documents van
ser emesos per les delegacions comarcals com resposta a la sol·licitud del Comitè d’Estadística de la Regional
catalana de la CNT. Les dates extremes situen la informació entre el dia 28 de
maig i el 21 de juliol del 1937.
La documentació que he pogut consultar es troba fragmentada i no reflexa la
totalitat de la força sindical de la CNT a Catalunya. Els informes corresponen
a les comarques del Barcelonès (parcial), el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès
Oriental, el Vallès Occidental (parcial), la Garrotxa, la Selva, l’Alt Penedès
(parcial) , l’Alt Camp, el Garraf, el Tarragonès (parcial), el Baix
Camp (parcial), la Conca de Barberà, la
Terra Alta, l’Anoia, la Noguera i el Pallars Jussà.
En conjunt, les dades d’afiliació al sindicat CNT disponibles estan
calculades sobre una població de 1.794.182
habitants. Hem de tenir present que
Catalunya disposava, segons el cens de l’any 1936, de 2.921.216
habitants.
La CNT disposava d’afiliats i agrupacions locals i comarcals a tot el
territori català. Comarques i ciutats
amb un pes demogràfic i industrial considerable, com el Vallès
Occidental, Manresa, Girona, Tarragona,
Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Vic o d’altres disposaven amb tota
seguretat de gran nombre de recolzament entre els treballadors malgrat no
disposem de les dades concretes d’afiliació. Tanmateix, sí que disposem
d’informació relativa a veritables eixos demogràfics i industrials com
Barcelona, Badalona, Granollers, Mataró, Igualada, Terrassa o Hospitalet de
Llobregat. El número d’afiliats a aquestes ciutats ens apropa a unes xifres i
percentatges on es fa manifest el pes polític de l’anarcosindicalisme a
Catalunya.
Cada un dels informes analitzats especifica població i seccions sindicals
de cada un dels municipis on la central sindicalista tenia agrupació local. El
resultat és una radiografia sobre la veritable força humana de la CNT a
municipis i comarques catalanes durant els mesos posteriors als “fets de maig”.
S’ha de tenir present que el cens contempla la totalitat de la població,
mentre que els afiliats a la CNT són aquells que cotitzen al sindicat, que es
troben en edat laboral i en situació activa. Formar part del sindicat implicava
abonar mensualment o setmanal quotes mitjançant aportació econòmica. Aquest fet
posa de relleu una voluntat manifesta de formar part de l’organització. Tanmateix
cal tenir present que des de l’octubre del 1936 existia el decret de sindicació
obligatòria[3].
Aquest decret obligava a la sindicació de tots els treballadors de Catalunya,
però no obligatòriament al sindicat CNT[4].
Existien altres opcions i centrals sindicals[5].
Els números d’afiliació sindical a la CNT pels mesos de maig i juliol de l’any
37 son realment importants. Un mínim de 420.749 treballadors i treballadores de
Catalunya disposaven de carnet de la CNT i tenien dret a participar dels seus
òrgans executius. Aquesta xifra, en relació a un població de 1.794.182[6], dóna
com a resultat un 23 % de la població catalana afiliada al sindicat
anarcosindicalista. Un 23 % de la
població, no dels treballadors, ja que si s’aïllés i s’analitzés aquest
paràmetre[7] els
resultats serien òbviament molt més importants en favor de la central
sindicalista. No cal especificar que aquesta xifra augmentaria el seu valor
numèric –no el percentual- al disposar de les dades d’afiliació dels 1.127.034 habitants
de Catalunya restants.
En relació a les comarques de les que es disposa de dades d’afiliació, cal destacar la del Baix Llobregat amb un 33
%, el Garraf amb un 28 % o el Maresme amb un 23 % del total de la població. En
sentit oposat les comarques de la
Noguera amb un 7 % i de la Terra alta amb un 6 % serien on menys pes demogràfic
mantindria la CNT.
En relació als municipis amb un pes territorial i demogràfic important
destaquen Barcelona amb un 26 %, Badalona amb un 33 %, Terrassa amb un 29 % i Mataró amb un 33 % de població
afiliada al sindicat anarcosindicalista.
Altres municipis amb un alt percentatge d’afiliació entre la població
serien Vilassar de Dalt al Maresme amb un 40%; Sant Joan les Fonts amb un
52%, les Planes d’Hostalets amb un 40 % i Olot amb un 22 %, a la Garrotxa;
Tagamanent amb un 34%, Sant Celoni amb un 37 % i Mollet amb un 33 % al Vallès
Oriental; Anglès amb un 51 % i Blanes amb un 45 % a la Selva; Vimbodí a la
Conca de Barberà amb un 42 %; Capellades amb un 42 %, Orpí amb un 46%, Vallbona
amb un 58% o Igualada amb un 29 % a la comarca de l’Anoia i Esparraguera amb un
58 % al Baix Llobregat.
Les xifres per cada un dels municipis catalans analitzats deixen en evidència
l’hegemonia del sindicat de la CNT a Catalunya. Cap altre partit o organització
catalana era capaç d’aglutinar al seu entorn un volum de població tan
important. D’aquest fet n’eren plenament conscients els líders
anarcosindicalistes a finals de juliol de 1937, ja que els informes van ser
demanats pel Comitè Central de la Regional Catalana. Amb aquesta informació i
visió de conjunt disponible caldria desentrellar per què, en aquest context, i mesura de
forces, els líders de la CNT es van deixar superar pels seus rivals polítics a
la rereguarda catalana.
CONSULTEU LES DADES D'AFILIACIÓ A LA CNT L'ANY 1937 MUNICIPI PER MUNICIPI AQUÍ
CONSULTEU LES DADES D'AFILIACIÓ A LA CNT L'ANY 1937 MUNICIPI PER MUNICIPI AQUÍ
[1]
Elham; Chris: Una revolución a medias: Los orígenes de los hechos de mayo y
la crisis del anarquismo. Barcelona. Laertes, 2014.
[2]
Detencions de militants de la CNT o de la FAI, atacs a sindicats i
col·lectivitzacions i pèrdua de pes polític a les institucions i a l’exèrcit.
[3]
Fet efectiu a partir del desembre del mateix any.
[4]
Els sindicats de la CNT ja eren molt majoritaris a ciutats mitges
industrialitzades i caps de comarca abans del 18 de juliol del 1936.
[5]
UGT o CADCI entre d’altres.
[6]
Xifra de població dels municipis catalans amb dades d’afiliació.
[7]
Només població en edat activa i amb feina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada