Sebastià Cirera Manent. L’últim alcalde de la República

Sebastià Cirera Manent també anomenat el “manquet del Tint de Baix” (Vilassar de Dalt, 16-04-1888 -  Pià (Rosselló francès) 04-02-1982, fill de Miquel i Francesca.

A la sessió del 2 d’octubre de 1938 (llibre d’actes de l’Ajuntament (1938), pp 71) quedà nomenat nou alcalde de Vilassar de Dalt Sebastià Cirera Manent a l’edat de 50 anys i en representació de la CNT, qui, en prendre possessió, manifestà el seu desig de concòrdia per la bona marxa de l’administració de la vila i complir les normes dictades pel govern.

Aquest darrer ajuntament republicà estava format bàsicament per persones grans i per un alcalde amb una greu discapacitat física. Aquest grup d’homes, malgrat el fet evident que la guerra i el seu conjunt d’ ideals estaven irremissiblement perduts, van tenir la valentia de seguir i assumir responsabilitats fins els darrers dies de la guerra, van ser conseqüents amb les seves obligacions i deures fins molt més enllà del que les lògiques pors i inquietuds del moment haurien hagut de fer.

La gestió del consistori en els últims mesos de la guerra es centrà bàsicament en apaivagar els greus problemes de proveïments i falta de queviures.

L’ anarquista Joan Garcia Oliver descriu a les seves memòries la situació a Catalunya a la tardor de 1938 (El Eco de los Pasos, Ruedo Ibérico 1978; pp.504-505):

En el otoño de 1938, con la caída de las hojas, cayeron las pocas ilusiones que tenían los que necesitan una fe en algo, una esperanza en el mañana.

Negrín dio a conocer sus famosos trece puntos para una paz negociada. El efecto que produjo en la población civil y militar fue tan consternador que las gentes no sabían si reír a carcajadas, prorrumpir en alaridos o llorar.

Mientras tanto, retrocedíamos continuamente y ya se veía que no nos detendríamos hasta la frontera francesa.

Un denso manto de tristeza se abatía sobre Cataluña. Barcelona vivía la angustia de una revolución burlada y pisoteada. Ya no quedaban en pie ninguna de sus grandes realizaciones. Los trabajadores catalanes vieron nacer y contemplaron morir cuanto había surgido al conjuro de su inspiración. Cuanto les llegaba del Comité nacional de la Alianza Obrera de la CNT y la UGT, o del Frente Popular, eran textos que sabían excesivamente a ramplonería burocrática, que denunciaban el alejamiento de los medios proletarios de quienes los concibieron y escribieron.

Los ministerios y sus servicios se instalaban en pueblecitos alejados de Barcelona, de cara a la frontera de Francia. Se sabía que ya no llegaban armas ni municiones para reponer las bajas en el ejército. No obstante, eran llamadas a filas más quintas de las que podían ser preparadas para el combate, quedando prácticamente paradas las fábricas y los talleres indispensables a la defensa nacional. Lentejas y víveres del racionamiento se repartían o no se repartían, ignorándose si era debido a su agotamiento o a alguna consigna tendente a envilecer a la población de Cataluña, fiel a la CNT y desdeñosa de la amalgama comunista-negrinista.

Se llegó a temer que cualquier día nos despertaríamos con la noticia de la huida del gobierno Negrín al extranjero, dejándonos sin alimentos, sin armamentos y sin municiones.

Sebastià Cirera Manent va néixer a Vilassar de Dalt el 16 d’abril de 1888.

Va perdre al seu pare de molt jove i, com era habitual a l’ època, va haver de buscar una feina i dedicar-se a treballar.

Va trobar feina a l’empresa Delfí Pons de Vall, dedicada al blanqueig, tint i aprest de fibres tèxtils i hi va treballar des del dia 1 de febrer de 1899 (a l’edat de 10 anys). Quan encara no feia un any que hi treballava, el dia 11 de gener de 1900  va patir la pèrdua del braç esquerra en accident de treball, manipulant troques de cotó a una maquina de rentar. Tot i la greu discapacitat física continuà treballant a la fàbrica Delfí Pons de Vall. Després de l’accident es va  desenvolupar a la feina d’una manera intel·ligent, donat que poc podia fer a nivell manual observava molt arribant a comprendre, amb el temps, el funcionament de les màquines i altres coneixements bàsics de la industria del tint convertint-se en una persona seriosa i de bon consell i confiança. Va arribar el dia en que el propietari de la fàbrica li va confiar no només la tasca setmanal d’anar a retirar els fons en metàl·lic per pagar les nòmines dels treballadors de la fàbrica al Banc de Barcelona, també estava al corrent de les feines i encàrrecs de la indústria o altres temes importants del dia a dia.

De caràcter fort, honrat i autodidacte, aviat simpatitzà amb les idees anarcosindicalistes, íntim amic de Joan Peiró i Belis de Mataró (Joan Peiró va ser un dels grans referents del moviment obrer a Catalunya i membre destacat dels anomenats trentistes de la CNT) que freqüentava el cafè de l’Estrella en les seves visites a Sebastià Cirera a Vilassar de Dalt.

Sebastià Cirera era un home moderat i de consens, respectat pels veïns del poble pel seu tarannà conciliador.

Es casà amb Encarnació López, amb qui va tenir dos fills, la Fraternitat i en Floreal, també s’afillà al seu nebot orfe, Joan Gaspar Cirera. Durant la guerra continuà treballant al tint Delfí Pons de Vall, ara anomenat Josep Pons – Indústria Col·lectivitzada- on va fer les tasques de  Delegat – Interventor amb un sou de 100 pessetes de l’època i on hi va treballar fins el gener de 1939. A partir de setembre de 1937 fou president de la CNT de Vilassar de Dalt i de la secció de les indústries del Tèxtil.

El seu afillat, Joan Gaspar el recordava així: Bé, va ser un home que a mi em semblava sempre molt seriós, i es comportava amb mi amb molta llibertat. En Sebastià era el germà de la meva mare i em va fer de pare quan ella va morir. Era un home que treballava molt. Treballava a la fàbrica d’en Delfí Pons, el Tint de Baix, i en un accident a la feina va perdre un braç; era manco, per això se’l coneixia con el “manquet del Tint de baix”. Quan jo em vaig quedar orfe la família d’ell també patia problemes, ell ja era manco, però tot i així em van acollir al seu cercle familiar.
Ell era una persona que s’havia fet respectar a la seva feina. Ell sempre era el mateix, en quant a ideologia política era dels anarcosindicalistes, era de les teories de l’Anselmo Lorenzo i la Primera Internacional Obrera. Era un autodidacte, va aprendre a llegir i escribir com va poder, estimant la lectura i comprant tot els llibres que podia, havia aplegat una biblioteca a casa, tenia una història universal de quaranta volums, una història de la Revolució Francesa espessa com tot, eh!... En aquell moment hi havia novel·les que circulaven, com per exemple La Novela Ideal, que era un suplement literari molt sentimental, fet per artistes anarquistes de l’època.

El meu pare no parlava massa de política amb mi perquè estava molt enfeinat, però quan en parlàvem era en una dimensió determinada per l’edat, jo era molt jove, molt exaltat. El meu pare no em volia influenciar pas amb les idees, em va deixar fer. No oblidis que el pare, per les seves idees, havia sofert aquelles “passejades” que li deien amb la guàrdia civil, on t’agafaven i et feien marxar del poble caminant, i ells en cavall, dos o tres dies... i després tornaven... El pare havia sofert coses així el que passa que quan jo era petit no m’ho explicava, comprens, no em volia influenciar.

Sebastià Cirera fou designat alcalde de Vilassar de Dalt el 25 de setembre de 1938 fins el 27 de gener de 1939 en representació de la CNT, ocupant-se també de la regidoria de cultura. Va ser el darrer alcalde de la República. Organitzà la sortida de diverses persones de Vilassar de Dalt i, el 4 de febrer de 1939, creuava la frontera francesa amb la família en direcció a Boulou. A aquesta localitat separaren la família, enviant a Encarnació López i als seus fills, Fraternitat i Floreal, cap a l’interior de França, mentre Sebastià Cirera passava al camp de concentració de Bram (Aude) i Joan Gaspar entrava al d’Argelés-sur-Mer.

Al finalitzar la segona guerra mundial continuà militant a la CNT dins la federació comarcal a l’exterior i s’establi a Pià (Rosselló francès) on va morir el 4 de febrer de 1982.

Malgrat els 43 anys d'exili, va renunciar a la ciutadania francesa i conservà, fins el dia de la seva mort, l’estatus legal de refugiat polític i apàtrida.