dilluns, 18 de juliol de 2016

El cop d’estat del 19 de juliol, el Comitè Antifeixista de Vilassar i la qüestió de la crema de l’església gòtica


L’antecedent. Els fets d’octubre de 1934

La II República Espanyola, fidel a la tradició política hereva del segle XIX, no va gaudir de gaires moments de calma i distensió social. Cops d’estat protagonitzats per militars, insurreccions populars i governamentals o violència política van ser una constant. A Vilassar, l’antecedent directe als fets ocorreguts els dies 19 i 20  de juliol de 1936 van ser els que van succeir entre el 4 i el 6 d’octubre de 1934. La proclamació de l’Estat Català per part del President de la Generalitat, Lluis Companys, va tenir un efecte immediat a la vila. Es formà un comitè local, format per membres destacats d’ERC, Estat Català i Acció Catalana Republicana (ACR). Aquest comitè va incautar l’Ajuntament, va desarmar el sometent local i en va formar un de nou, d’esquerres, que es dedicà a patrullar pels carrers i a controlar l’accés per carretera a la vila. També es va intervenir la centraleta telefònica. A la casa de la Vila onejava la bandera estelada. Un camió amb un escamot de 25 homes del poble sortí armat cap a Barcelona per donar suport al President Companys. El camió no va passar de Badalona i els voluntaris van tornar a Vilassar. El dimarts 9 d’octubre, una columna de soldats provinents de la caserna de Mataró va arribar a la vila realitzant alguns escorcolls i detenint a Domènec Barenys Gárate, militant d’Estat Català. Posteriorment es dirigiren a l’Ajuntament on el Comandant Francisco Álvarez-Buhilla Perez, va imposar la retirada dels membres del consistori de les esquerres i la formació d’una gestora municipal formada per la majoria d’Unió Catalana-Lliga Catalana. Les esquerres van ser excloses de l’Ajuntament fins la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936.

El cop d’estat del 19 de juliol

Els mesos previs al 19 de juliol la situació a la vila va ser tranquil·la, els mateixos informes elaborats l’any 1941 deixen clar que la situació a Vilassar era de normalitat, cap dany a persones o propietats privades, ni cap mostra de propaganda o exaltació a la violència. Les actes consistorials, en canvi, sí denoten una certa tensió política, però res fora d’allò que és habitual en el marc de la gestió del municipi.

La situació a l’Ajuntament de Vilassar no s’havia modificat des de les eleccions municipals del gener del 1934. El dia del cop d’estat dels militars i feixistes espanyols, a Vilassar de Dalt governava una majoria de dretes (Unió Catalana-Lliga Catalana) amb l’oposició de les esquerres (EC, ERC, ACR). El POUM, EL Partit Federal Ibèric, El Partit Republicà d’Esquerres o el Partit Sindicalista eren molt minoritaris. EL SOV de la CNT, format per diferents seccions, dominava l’àmbit sindical, la UGT i el Ràdium eren residuals. Les organitzacions feixistes o espanyolistes eren inexistents.

Malgrat la calma a la vila, les organitzacions eren conscients que els militars preparaven alguna acció i restaren en alerta. L’imminent cop d’estat, preparat per la dreta més reaccionària i els militars feixistes des de l’endemà de la derrota electoral del febrer, era conegut pels dirigents de la Generalitat de Catalunya. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic, preparà, amb les forces d’ordre públic sota els seu comandament, l’oposició al cop militar. Les organitzacions sindicals i polítiques van ser advertides. Els comitès de Defensa de la CNT, mal armats però amb una militància bregada en la lluita es prepararen per donar resposta al carrer, els militants dels altres partits del Front d’Esquerres es mantingueren a l’expectativa. A tot el país, la militància feia guàrdia a casals i sindicats. Vilassar no va ser una excepció. El divendres 17 de juliol, Pere Pujol Vives, president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Vilassar, adreçava una carta a l’alcalde de la vila, informant i demanant autorització per celebrar una reunió del sindicat el dissabte 18 de juliol a les 21 hores a la sala d’espectacles del centre mutualista “La Estrella”. A les 4 de la matinada del diumenge 19 de juliol, les tropes de la caserna del Bruc, van sortir al carrer, movent-se des de l’avinguda Diagonal cap al centre de la ciutat de Barcelona. Diferents unitats militars van començar a sortir  al carrer a partir d’aquell moment. Els de la caserna de Mataró ho feren a les 7 de la matinada del mateix dia. A Barcelona la militància i les forces d’ordre públic respongueren des del primer moment. Aquest cop, a diferència de l’any 1934, els militars es van veure obligats a combatre. Alguns militants de la CNT de Vilassar marxaren cap a Barcelona i participaren dels primers combats.



Durant el matí del diumenge 19 un petit grup d’homes armats va sortir cap a Mataró, i a mig camí, a l’alçada de la riera d’ Argentona, un cop confirmat que els militars controlaven la ciutat, van decidir dinamitar el pont de la carretera, finalment no el varen fer esclatar.

El Comitè Antifeixista

El dilluns 20 es constituí el Comitè Antifeixista de Vilassar de Dalt, format per membres de la CNT, el POUM, ERC, Estat Català i el sindicat agrícola Unió de Rabassaires. En Francesc Solà resumí la situació política d’aquells dies de la següent manera  “La majoria era del sindicat que hi havia aquí, la CNT. Socialistes no en coneixia a cap, ara, Esquerra sí, hi havia molta Esquerra, però l'Esquerra de llavors tant podia ser proletària com podia ser burgesa. Jo estava afiliat al sindicat...”


Aquest primer comitè va dividir les seves funcions en proveïments, incautacions, control agrícola i defensa. El mateix dia 20 per la tarda va sortir direcció Barcelona un dels camions d’en Matías Canals amb l’objectiu d’aconseguir armes de la Caserna de Sant Andreu, dipòsit d’armes de la Divisió de Catalunya.

En Joan Manent Colomer tenia 21 anys per aquelles dates i militava a les Joventuts Llibertàries i a la CNT “Vam anar al “quartel” de Sant Andreu i vam saltar la muralla des de les “barandes” del “camion”. Dins encara hi havia soldats, però mentre els uns discutien per una banda, els altres fèiem el fet d’agafar fusells i metralladores. Vam agafar pistoles, fusells i dues metralladores de dins de “quartel” fins que ens van dir prou! Ho vam agafar i ho vam carregar al camió, un portava el trípode, l’altre la metralladora... vam arribar a Vilassar i vam entregar les armes als de l’ajuntament que hi havia aleshores, al comitè.” També van arribar al poble durant aquell dia algunes armes de la caserna de Mataró. Durant la tarda del dia 20 de juliol el cop d’estat a Catalunya es donà per fracassat.


L’activitat del Comitè Antifeixista dels primers dies sembla que fou moderada. A la resta del país, allà on es va produir, va ser durant els dies posteriors al cop militar quan es van desfermar la violència incontrolada i actuacions arbitràries per part del nou poder revolucionari o elements incontrolats amb el resultat de milers de morts. A Vilassar el Comitè intentà garantir la integritat física de tots els veïns. Es coneixia l’amagatall de diversos veïns del poble considerats de dretes o membres de l’església i mai és va actuar contra ells. Fins l’11 de setembre, sis setmanes després de l’esclat revolucionari, no va ser assassinat el primer i únic vilassarenc víctima de l’acció de grups anarquistes.

El Comitè també va procedir a requisar símbols religiosos i a realitzar registres de veïns considerats de dretes per tal de garantir que no posseïen armes de foc. Joan Manent, membre del comitè dels dies de juliol i agost del 36,  recordava els fets durant una entrevista realitzada l’any 2008 “Això no et diré pas el contrari, que fessin registres per si tenien armes.... a mi com que era l’escrivent m’hi feien anar els de comitè per justificar el que hi havia i el que més o menys s’havia fet en el registre d’una casa. Perquè és veritat que s’havien dit molts disbarats i la gent s'ho creia, i no era tal. Jo havia de fer “parte” al comitè que no s'havien endut res, feia una mica de “miron”. Jo, en els tres o quatre registres que vaig estar no havia vist mai ningú que s'emportés res de les cases on es feien registres.”


L’Alfons Campins Gaudier també va viure l’acció del comitè “Recordo que a casa de la meva senyora, els del comitè hi van anar i es van emportar dos o tres cristos i altres figures i imatges. Però no va haver-hi violència, els hi van donar i ja està. Si tenien alguna cosa de valor la van amagar, com per exemple una mare de déu de talla molt bona, que fins fa poc la tenia jo i que ara l’he regalada al museu de Vilassar.”

Els membres del Comitè Antifeixista van intentar mantenir els edificis religiosos intactes, aquesta tasca però, no es va aconseguir del tot.

En Francesc Solà, membre de la CNT recordava els fets succeïts entre els dies dilluns 20 i el dimecres 22 de juliol, dia en que es va saquejar l’església de Vilassar “El comitè ens va fer sortir a uns quants al camí de Premià de Dalt a fer guàrdia allà perquè deien que baixaven uns que havien cremat l'iclesia de la Cisa, i que volien cremar també la de Vilassar de Dalt. I ens van enviar a un grup perquè ens poséssim a mig camí i no els deixéssim passar. I no van passar, aquí a Vilassar no els vam deixar arribar pas”. Com recordava la Maria Gil, els dies posteriors al cop d’estat, els dies 20, 21 i 22 de juliol van continuar assistint a la missa matinal, accedint a l’església per la rectoria. El dimecres 22 a la tarda es produí la crema del mobiliari de l’església a plaça.

La Crema de l’església

Per la baixada de plaça van començar a caure de tot, plats, calzes... ja no hi cabia res a plaça, perquè van anar arrancant els altars, ho arrancaven tot, i a última hora ho van encendre. Va ser gent de Vilassar i alguns forasters que els deurien convèncer.. N’hi havia uns vint-i-cinc o trenta, inclús dones hi havia. Una mica més amunt de Plaça n’hi havia un amb una metralladora que vigilava, era en Franco, el del bar. Vaig estar una hora veient com tiraven trastos avall i a última hora ens vam cansar i ens en vam anar cap a casa, recordava l’Alfons Campins Gaudier...En Joan Gaspar i en Joan Manent tornaven aquella tarda de Barcelona, havien intentat marxar amb la columna Durruti...en tornar vam veure com l’església cremava. Jo hi estava en contra. Al veure-ho vam quedar desolats. Quan vam arribar al poble ja havia passat tot, em sembla que encara cremaven coses a plaça”...A l’hora que vam arribar a Vilassar encara era clar, i des de la carretera de Premià es veia la “fachada” de l’ajuntament per i es veia que sortia un fum de davant de l’ajuntament,  i dic: “Punyeta a plaça hi ha fum, encara algú haurà fet un disbarat... i hi havia foc a l’església...”

En Marcel Cirera també va ser testimoni dels fets hi ha coses a Vilassar que són molt curioses, com allò de l’església. El més curiós del cas és que un que posteriorment va ser jefe de Falange, que era un dels pocs que tenia cotxe a Vilassar, en Franco, que tenia el bar de Can Dimes, doncs aquest va agafar el seu cotxe i van anar a Premià de Mar a buscar la benzina per calar foc a l’església..i sortien aquests exaltats que et deia amb Sant Antoni i sants i els tiraven a la foguera que van fer a plaça, i cants... Era gent de Vilassar. ..”

El fet és que l’església va patir alguns desperfectes durant la tarda del 22 de juliol d e1936. Gran part del mobiliari, relíquies i obres d’art van ser destruïdes o van desaparèixer durant aquell dia.  Durant el moments inicials de la revolució el comitè local va intentar protegir l’edifici. Va ser molts mesos després, ja durant l’any 1937, amb el Comitè Antifeixista desarticulat i amb les institucions republicanes enfortides, que es va sol·licitar per part de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt l’enderrocament de l’edifici per tal de construir un mercat municipal. El dia 18 de febrer de 1937, la sol·licitud del consistori va ser rebutjada pel Conseller de Cultura Antoni Maria Sbert i Massanet. Posteriorment, en segona instància, va ser autoritzada el 27 de maig de 1937 pel Conseller de Cultura Carles Martí i Feced, pendent d’autorització del arquitecte de la secció d’arquitectura del Departament de Cultura i del arquitecte cap de la Secció de Monuments i obligant a la conservació dels elements arquitectònics més rellevants de l’edifici. L’enderroc definitiu no es va produir fins l’arribada de les tropes feixistes a la vila a partir del 27 de gener de 1939, com confirma el testimoni de l’Alcalde falangista Planas que va realitzar pel sumari de la Causa General instruït per la Fiscalia General de l’Estat l’any 1940.

Haciendo constar como una advertencia que la Iglesia Parroquial se hallaba en pié al ser liberado este pueblo por la tropas del G.E.N., pero como el edificio no reunía condiciones el Ayuntamiento de aquella época (1939) lo mandó derribar creyendo que con ello reportaría un inmediato beneficio y ha sido todo lo contrario, por cuanto ahora no podemos construirlo de nueva  planta como el caso requiere ya que ha quedado reducido a un solar lleno de escombros y esto fue un error y en parte un abuso cometido por aquel Ayuntamiento que lo mandó derribar todo porque no tenía objeto de culto ni imágenes y porque se hallaba quemado en su mayor parte puertas y ventanas, pero que de hallarse en pie los muros y paredes ahora hubiera sido más fácil la reconstrucción. Es todo cuanto por ahora puede informar en cumplimiento del mandato de V.S.
Dios guarde a V.S. muchos años.
San Ginés de Vilasar, 5 de diciembre de 1940.
El Alcalde
L.Planas


EL cop d’estat del 17 de juliol contra la II República Espanyola va ser vençut entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936 a Catalunya, però va derivar en una llarga i complicada guerra –al front i a la reraguarda- que culminaria amb la victòria de les forces insurrectes i amb 40 anys de dictadura franquista.


1 comentari:

  1. Moltes gracies per compartir-ho, sens dubte interesantissim, tenim historia i amb contingut.

    ResponSuprimeix