dimecres, 15 de gener de 2014

L’assassinat de Fèlix Graupera Lleonart, President de la Patronal Espanyola. Arenys de Munt 1 d’agost de 1936.

Com a conseqüència del sollevament militar per part de l’exèrcit espanyol, el 19 de juliol de 1936 esdevingué l’esfondrament del govern i l’autoritat de la II República espanyola i la Generalitat catalana, i la instauració d’un veritable poder revolucionari a Catalunya controlat principalment per l’organització sindical de la CNT. Fou en aquests moments inicials de l’estiu del 36 quan tots els greuges acumulats a diverses generacions de catalans eclosionaren d’una manera incontrolada i virulenta.


Sovint s’ha parlat d’una violència revolucionària indiscriminada a la reraguarda catalana durant els anys que va durar la Guerra Civil. Cal tractar aquest fet des d’una perspectiva històrica i desacomplexada. Per tant, és feina dels historiadors aportar claredat i discernir sobre quines van ser les veritables causes de la violència a la reraguarda. És necessari treballar a nivell local i establir relacions de conducta entre les víctimes i els seus assassins.

A l’hora d’analitzar la violència revolucionària de l’estiu del  36 s’ha de tenir molt present que aquesta es desenvolupà en un marc polític i social de confrontació i violència heretada de la no solució del traspàs de l’antic règim cap a estructures socials més evolucionades i que arribà fins ben entrat el segle XX. Dit d’una altra manera, la relació entre política i violència té un llarg recorregut a Catalunya, a Espanya i al conjunt d’Europa. És una violència que es tradueix de les tensions entre els conservadors defensors de l’antic règim -i els seus privilegis- i les diverses formes polítiques dels representants d’una il·lustració modernitzadora.

Els anys immediats a l’esclat revolucionari de l’any 1936 estan farcits de repressió i violència contra les classes populars organitzades. També existeix un odi social, no tant polític, i vinculat amb el dia a dia de la població. Humiliacions quotidianes relacionades amb l’explotació laboral (salaris baixos, jornades interminables, treball infantil, abusos sexuals i sobreexplotació de les dones), els pactes de fam, la desocupació forçada, les llistes negres i els conflictes de la rabassa morta donen com a resultat el nomadisme proletari i camperol i la precarietat com a sistema de vida. També la manca de sanitat i educació per àmplies capes de la societat,  el cost dels aliments o els desorbitats preus del lloguer de la vivenda contrasten amb la ostentació de luxe i qualitat de vida de la classe benestant.

El cas de Fèlix Graupera Lleonart és significatiu per entendre el clima polític dels primers anys del segle XX al Maresme i el perquè de la violència revolucionària a Catalunya durant els primers mesos del conflicte. Sense conèixer el personatge, Graupera és un nom més en un recull de noms que ens parlen de la violència a la reraguarda, un dels 5 assassinats a Arenys de Munt, un d’aquell 0’2 % assassinats al Maresme, 1 dels x mil assassinats a Catalunya... però la de Graupera no va ser una mort fruit d’una violència indiscriminada. Graupera havia acumulat durant els seus 63 anys de vida gran quantitat de greuges i crims contra la classe obrera catalana i contra el poble de Catalunya.

Fèlix Graupera Lleonart va néixer a Barcelona l’any 1873 i va morir assassinat a Arenys de Munt l’1 d’agost de 1936. Era propietari i contractista d’obres i en el moment de la seva mort era el President de la Patronal Espanyola. Residia habitualment a Barcelona.

L’any 1902 trobem a un jove Graupera com a membre de la junta directiva del Centro de Contratistas Generales de Obras y Maestros Albañiles. Aquesta associació seria l’embrió de la Federació Patronal de Barcelona, reorganitzada l’any 1919 quan Graupera ja ocupava el càrrec de president. Va pertànyer a la junta directiva que va organitzar el Segon Congrés Patronal de Federacions Patronals Espanyoles, que va tenir lloc entre els dies 20 i 26 d’octubre a Barcelona i que va decidir tirar endavant un lock-out que va durar 3 mesos. Durant el mateix congrés també es va reorganitzar la Confederació Patronal Espanyola. Va continuar amb el seu càrrec al capdavant de la Federació Patronal de Barcelona fins l’any 1923.  A partir d’aquell any va passar a presidir la Federació Patronal Espanyola, amb seu a Madrid i amb influència a pràcticament tota Espanya.

La presidència de Graupera al front de la Federació Patronal de Barcelona –amb influència a tota Catalunya- coincideix amb els anys més durs de la conflictivitat laboral posteriors a la gran depressió econòmica de la postguerra europea. 

Les dures condicions laborals esdevingueren claus pel creixement del moviment obrer a Catalunya. Durant aquells anys el sindicat anarcosindicalista de la  CNT veurà augmentà la seva militància notablement. Diverses vagues generals i una greu conflictivitat social eren el pa de cada dia.
Davant d’aquesta creixent conflictivitat, Graupera, al capdavant –i principal estratega- de la Patronal Catalana no reaccionà oferint una política d’acords i de negociacions sinó que ho feu amb violència i brutalitat. 

Graupera desenvolupà diverses eines per enfrontar els sindicats de la CNT sense fer cap concessió. El primer pas fou la creació d’una oficina de contractació per tal de trencar les vagues amb nous treballadors. La segona gran contra mesura va ser la obligatorietat dels patrons federats de secundar els lock-out (tancament de totes les fàbriques i tallers) que la directiva decretés. La tercera va ser la contractació de pistolers i assassins a sou per tal d’eliminar físicament els líders sindicals. La quarta, cercar una aliança amb els sectors més reaccionaris de l’exèrcit per tal de forçar mesures repressives contra els obrers i especialment contra la CNT.


En el context de la vaga de La Canadiense a inicis de 1919 Graupera va fer tàndem amb el Capità General de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch; pels militars, la Federació Patronal representava l’aval financer i social que necessitaven, pels patrons, Milans oferia la sortida de les armes. Les pressions dels dos grups van donar com a resultat el decret de l’’estat de guerra i que milers d’obrers acabessin a les presons barceloneses. Aquesta aliança va configurar un veritable grup de pressió partidari de mesures autoritàries. Sota l’acusació de no reprimir amb prou duresa, Capitania i patronal van aconseguir destituir al Governador Civil de Catalunya i al cap de policia de Barcelona i junts van aconseguir fins i tot enderrocar un govern liberal davant l’amenaça d’un cop d’Estat. En aquells moments d’exaltació de l’element repressiu contra les organitzacions obreres, les tradicionals bones relacions entre els sectors de l’empresariat més dur –encapçalats per Graupera- i l’exèrcit es van fer més fortes que mai. 


Amb l’arribada a Catalunya del nou Governador Civil -el conde de Salvatierra- coincidint amb  un atemptat frustrat contra Graupera, es va desencadenar la repressió desitjada per la Patronal en contra la militància obrera, es van clausurar els sindicats i detenir els seus dirigents i els sindicalistes més destacats. El triomf de la Patronal va ser complert, es tornaven a negociar els contractes de treball de forma individual i per durada d’un dia solar. 

A partir de 1920,  Fèlix Graupera, amb connivència amb el nou Capità General, Martinez Anido –posteriorment Ministre de Governació durant la dictadura del General Primo de Rivera i d’Ordre Públic durant els primers anys del govern franquista- començà a desenvolupar els Sindicats Lliures. Aquest sindicats a sou de la patronal van articular conjuntament amb l’exèrcit i les forces d’ordre públic la repressió i eliminació física del moviment anarcosindicalista català. La utilització d’assassins a sou, tortures, detencions arbitràries i assassinats selectius o mitjançant la llei de fugues van ocasionar la mort a no menys de 250 obrers i sindicalistes entre 1920 i 1923 privant a l’organització sindical dels millors i més actius militants, entre ells Salvador Seguí –el noi del sucre-, Francesc Layret o Ramon Archs. Aquesta espiral en l’ús de la violència i la repressió va forçar la radicalització i utilització de la violència a tota una generació de sindicalistes que no oblidarien fàcilment els fets ocorreguts durant aquells anys.


Aquell estiu del 36 Graupera estiuejà a la seva casa d’Arenys de Munt. Pocs dies després del cop d’estat militar fou detingut pel Comitè Local. Va ser retingut per aquest al dipòsit municipal fins el dia 1 d’agost del mateix any, apareixent el seu cadàver a l’indret anomenat Torrembó d’Arenys de Munt. La mort, ferida de bala al cap. La seva defunció va ser inscrita al Registre Civil de Mataró el 20 d’octubre de 1937 (foli 40 del llibre 61). El seu cos enterrat al cementiri de Mataró.


Segons el document 033 de la Causa General a Arenys de Munt els seus assassins van ser Joan Lleonart Ferran (afusellat), Miquel Calafell Cruanyes (exiliat a França), Ramón Salvà Casals (exiliat a França) i Antoni Salvà Casals (afusellat). Cap consta com patruller però si com a membres del Comitè Local, aquesta és una pràctica habitual en el procés de la Causa General, els membres del Comitè local són els responsables de totes les morts independentment de si realment existeixen proves d’aquest fet.

L’informe de l’any 1939 signat per l’Alcaldia i el cap de Falange Local manifesta que Graupera va ser detingut per persones de fora del municipi i que va ser assassinat al terme municipal de Llavaneres. 


Respecte a aquest assassinat no deixa de ser reveladora la declaració de la dona de Graupera, Carolina Ballesca Pou, efectuada el 23 de maig de 1944. En aquesta declaració la viuda reconeix que no coneixia a cap dels que es van emportar detingut al seu marit 2 o 3 dies abans del seu assassinat, només a Joan Lleonart, membre del Comitè Local. La viuda reconeix –probablement en un acte de prepotència- que a Joan Lleonart només l’havien condemnat a 30 anys de presó i que ella, a l’assabentar-se del fet, va reclamar al propi Serrano Sunyer l’execució d’aquest. Demanda que li fou satisfeta. Fèlix Graupera i Joan Lleonart es coneixien, ja que aquest últim era pagès i treballava la terra de la finca d’estiueig de Graupera. Segons Carolina Ballesca, Joan Lleonart no va confessar mai la seva implicació en l’assassinat de Graupera. Per acabar la declaració i sense cap motiu, la viuda de Graupera deixa anar –amb ironia- que per accident, uns dies després de l’arribada dels nacionals a Arenys de Munt, va esclatar una granada de mà a la casa dels Lleonart, ferint greument a dos dels fills de Joan Lleonart –deixant-ne un sense visió- i matant a una nena del veïnat.

Felix Graupera Lleonart


Fonts

-Archivo Histórico Nacional. Fiscalía del Tribunal Supremo. Causa general de la provincia de Barcelona, Pieza Principal, Partido Judicial de Arenys de Mar, Arenys de Mar.

-Bengoechea, Soledad. Los hombres de la patronal a principios del siglo XX: Luis Ferrer-Vidal, José Sabadell y Félix Graupera. Historia Social Nº. 48 (2004), pp. 69-85. Fundación Instituto de Historia social.

-La cuestión social Barcelonesa. Hablando con el presidente de la patronal. Madrid, 1920. Catálogo Biblioteca Virtual de Madrid

1 comentari:

  1. L'Antoni Salvà Casals no va ser afusellat. Va ser tancat a la presó durant uns 10 anys. Això és el que sempre he sentit dir del tiet del meu avi. Jo en tinc 39 i encara el vaig conèixer: poc, però recordo haver-lo anat a veure a casa seva que ja era gran.
    Sempre he sentit dir que una nit els van cridar perquè anessin amb el camió a recollir a algú a torrentbò. I a allà, els van agafar. Semblava tot premeditat per algú altre. I sempre acabaven revent els pobres joves de poble que segurament lluitaven per una causa justa. Amb l'exili d'en Ramon a frança, i la presó de l'Antònio, la família va quedar destrossada. I el seu germà petit, que va ser amb qui jo vaig conviure, va passar de ser una persona activa, viva i culte, a no parlar mai més ni sortir en prou feines de casa. La família Casals és la meva família, i aquí en vull deixar constància per desmentir un cop més les ressenyes-VERSIONS de l'època.

    ResponSuprimeix