dilluns, 31 d’octubre de 2016

Franz Feldman. Política, Comunisme i Brigades Internacionals a l’Espanya dels anys 30


Aquesta no és una història del Maresme. La biografia de Franz Feldman, resultat de la recerca que vaig realitzar a inicis de 2016, justifica aquest article. El resultat és sorprenent. Feldman, comunista convençut i revolucionari professional, és una peça clau, situada sempre a l’epicentre dels esdeveniments polítics dels anys 30 a Catalunya. Si és cert que la seva condició de membre del Komintern i la GPU[1] és ambigua segons l’origen de la font consultada, no és menys cert que no hi ha cap mena de dubte en el fet que té un pes rellevant en la idea original de la creació de les celebrades Brigades Internacionals.


Els primers documents de Feldman em van arribar a través de Lourdes Prades, directora del Pavelló de la República i del Projecte SIDBRINT. Unes setmanes abans l’havien visitat, procedents de San Diego, Califòrnia, els familiars d’un antic brigadista, del qual cercaven qualsevol informació que se’ls pogués proporcionar. Amb ells, portaven una sèrie de documents trobats a la casa familiar. De seguida que vaig veure els documents vaig tenir clar que el personatge en qüestió no era un qualsevol. Dos dels documents portaven la signatura de Francisco Largo Caballero, President de la República Espanyola i Ministre de Defensa. El contingut dels documents eren d’una rellevància extraordinària. També s’adjuntaven altres documents molt rellevants i una insígnia que vaig poder comprovar que pertanyia a un Comandant de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República. El nom de la persona a qui feia referència la documentació era Francisco Ferry Linder. En una primera cerca no vaig trobar cap referència sobre aquest nom a cap arxiu dels que contenen informació relativa a la guerra civil a l’Estat Espanyol. Tot plegat era molt estrany. Amb l’ampliació de la cerca a arxius mexicans i russos i el contacte directe amb la família vaig poder reconstruir la biografia de Franz Feldman, conegut com Francisco Ferry a Espanya i determinar l’ importància de l’acció política del personatge al nostre territori.


Comunista convençut, revolucionari professional 1917-1931

La història de Feldman no comença a Catalunya. Neix a Szombthely, actual Hongria, el 22 de maig de 1899. L’any 1914 va acabar la seva formació escolar amb l’ intenció de continuar a la universitat. Es traslladà aquell any amb la seva família a viure a Viena. Un cop començada la Gran Guerra es traslladà a viure a Budapest. En aquesta ciutat inicià la seva militància política. Milità al Cercle estudiantil Galilei, de tendència socialista. Posteriorment s’afilià a l’Associació Comunista d’Estudiants. Va ser mobilitzat per l’Exèrcit austrohongarès l’any 1917. Participà de la I Guerra mundial i va ser capturat per l’Exèrcit Roig. Un cop finalitzada la guerra tornà a Budapest i s’afilià al Partit Comunista d’Hongria. L’any 1919 va formar part del Comitè Central dels Soviets a Budapest. Participà com a comissari polític de l’Exèrcit Roig d’Hongria. La República Soviètica d’Hongria va ser derrotada per les armes i Feldman s’exilià a Iugoslàvia, on va ser condemnat a 10 anys de treballs forçats a la presó de Karlovac com a conseqüència de la seva militància política. L’any 1920 va escapar de la presó i es va dirigir cap a Viena, on es retrobà amb Béla Kun[2] i la resta de camarades hongaresos, que per aquells moments conformaven part del nucli dur de la Komintern. Entre 1921 i 1924 el grup es traslladà a Berlin, on participà de les diferents insurreccions obreres que durant aquells anys van produir a la República alemanya de Weimar. Va ser durant aquells anys quan Feldman aconseguí llicenciar-se com enginyer tècnic a la Universitat Politècnica de Berlin. L’any 1924 es traslladà a Milà on residí fins l’any 1930. Feldman visqué durant la dècada dels anys 20 als epicentres insurreccionals de tall comunista que es produïren a Europa, després de la seva estada a Viena i Berlin, es traslladà a Milà, plaça forta del comunisme italià i alhora, bressol fundacional del feixisme europeu.


Els anys 30: La II República Espanyola i la Guerra civil

L’1 de setembre de 1930 Feldman retornà a Budapest. Va ser detingut i ingressat a la presó per la seva participació a la revolució de 1919. Fou alliberat i detingut en tres ocasions de manera consecutiva. L’octubre de 1931 es traslladà a Berlin i posteriorment a Paris, on va participar del moviment hongarès d’exiliats polítics “Comitè 1 de setembre”. Va ser en aquest moment quan va començar a treballar com agent secret integrat a la cèl·lula comunista comandada per Sergei Tordin o Vassilevitch. Aquesta cèl·lula operava a França, Anglaterra i Espanya. L’any 1932, Feldman actuà com enllaç amb els membres del PCE. Va accedir a l’Escola de Guerra de l’Exèrcit francès on va aprendre tàctiques modernes de la guerra amb vehicles blindats. Al febrer de 1932 va conèixer, a un pis de Toulouse, a Caridad, Pere i Ramon Mercader. Feldman i Ramon Mercader, van ser, a partir d’aquell moment, amics íntims. Va ser durant el mes de febrer de l’any 1932 quan el seu comandant i enllaç amb la GPU, Servei Vassilevitch, fou depurat, víctima de les purgues de Stalin. La cèl·lula francesa va quedar desarticulada. El març del mateix any Feldman es traslladà a Barcelona, on va viure a un pis del carrer Muntaner i treballà com enginyer a la fàbrica tèxtil del Sr.Bosch. El seu enllaç a Barcelona fou Hilario Arlandis. Ramon Mercader li ensenyà a parlar el català. Durant el mateix any s’afilià al PCC[3], on va conèixer Antonio Sesé[4]. L’activitat política de Feldman a Barcelona durant aquells anys va ser diversa. Ajudà als refugiats d’origen jueu que arribaven a la ciutat. Va escriure al diari del PCC i realitzà informes polítics. Durant l’any 1933 es va produir el desplaçament de la vella guàrdia del PCE, imposada pels delegats de la Komintern a Espanya, que culminà amb el nomenament de Jose Diaz com Secretari General del Partit Comunista.

L’any 1934 Feldman participà de la insurrecció armada liderada per Lluis Companys a Catalunya. Durant els anys posteriors es van concentrar a Barcelona revolucionaris hongaresos de pes. El primer en arribar va ser Limping George[5], membre del Partit Comunista Hongarès, mentor de Feldman l’any 1919. El segon va ser Erno Gero[6], també conegut a Espanya com Pedro, que va arribar a Barcelona l’any 1935. Gero i Feldman es coneixien de la seva etapa de militància i joventut. Van coincidir a Budapest l’any 1917, també durant la revolució de 1919 i posteriorment a l’exili dels anys 20. Amb el temps, Feldman va esdevenir l’home de confiança de Gero a Espanya. Encara durant l’any 1935 Feldman va realitzar les funcions de secretari del Comitè Thalemann[7] a Barcelona. També durant aquell any treballà, conjuntament amb Gero, per la implantació a Espanya de la doctrina del Front Popular, adoptada, en aquells moments per gran part dels partits comunistes europeus. Doctrina que va ser clau en les eleccions del febrer del 36 per derrotar electoralment la dreta conservadora espanyola. Feldman participà de la vida social barcelonesa, a casa de Caridad Mercader, conegué al Coronel Escobar i al Capità Jurado, membres destacats de la Guàrdia Civil i de la UMRA[8]. L’activitat política de Feldman no s’aturà i l’any 1936 va assumir l’organització de l’oficina de premsa i relacions institucionals de les Olimpíades Populars[9], que s’havien de realitzar a la ciutat al juliol del mateix any. En aquest context es produí el cop d’estat militar del 19 de juliol a Barcelona. Conjuntament amb Arlandis, Sesé i Gero, impulsaren la formació del PSUC, partit en què milità a partir d’aquell moment. El 21 de juliol de 1936 fou nomenat membre del Comitè de Guerra de la Generalitat de Catalunya. Actuà com enllaç entre el Coronel Escobar de la Guàrdia Civil i el Comandant Guarner[10]. L’1 d’agost fou nomenat pel departament de governació de la Generalitat de Catalunya com “Cap dels Serveis Tècnics Militars”, amb la facultat per la construcció i conservació d’armes i artefactes de guerra, concedint-li la màxima autoritat amb aquesta finalitat, i a la que es trobaven obligats a sotmetre’s totes les organitzacions antifeixistes[11].


La formació de les Brigades Internacionals

La situació política i militar del mes d’agost de 1936 deixava clar a totes les forces implicades a Espanya, que el fracàs del cop d’estat dels militars avocava, irremissiblement, a una guerra convencional. A primers de setembre de 1936, Joseph Stalin va donar ordres a Yagoda- cap del GPU- d’establir una ramificació de la policia secreta soviètica a Espanya. El 14 de setembre de 1936 es va celebrar a Moscou una reunió entre Yagoda, el General Uritaky del Estat Major del Exèrcit Roig, Frinovsky, cap de les forces militars de la GPU i Sloulsky, cap del departament estranger de la GPU. Després de la reunió, Sloulsky, nomenà al veterà agent de la GPU Nikilsky, àlies Schewed, àlies Lyova, àlies Orlov cap de la GPU a la República Espanyola. El nomenament incloïa el control, per part de la GPU, de la Komintern a Espanya. A la reunió també s’acordà el control i organització dels voluntaris internacionals per part de la GPU[12]. Erno Gero, màxima autoritat de la Komintern a Espanya fins a la data, passà a ser el subordinat d’Orlov, cap de la GPU que va operar a la zona republicana a partir de finals de setembre de 1936.

El 19 de setembre de 1936 se celebrà a Madrid una reunió on s’acordà, entre d’altres assumptes relacionats amb l’estratègia a seguir pel desenvolupament de la guerra a Espanya, la formació d’una “força de xoc” constituïda per estrangers i composada per cinc mil homes. Aquesta unitat militar havia de concentrar-se a Albacete. Els assistents a aquesta reunió van ser Jose Diaz, Secretari General del Partit Comunista Espanyol, Antonio Mije, enllaç amb el Ministeri de la Guerra –que en aquell moment ocupava el mateix President de la República, Francsico Largo Caballero-, i Erno Gero, que actuava com instructor del comitè executiu de la Komintern[13]. El 28 de setembre, el Ministre de la Guerra i President de la República Espanyola, Francisco Largo Caballero, autoritzà, mitjançant un decret, a Francisco Ferry Linder -Franz Feldman- a organitzar i armar a dues brigades de 2500 homes cada una. El nomenament donà a Ferry total llibertat per realitzar qualsevol mena de gestió a Espanya o l’estranger i ordenà a tota autoritat civil o militar la col·laboració a fi de l’objectiu de la missió[14]. El 13 d’octubre de 1936, el mateix Largo Caballero, atorgà el comandament de les dues brigades a Ferry[15]


Franz Feldman va ser l’encarregat d’organitzar la formació de les celebres Brigades Internacionals. El 22 d’octubre de 1936, el govern de la República feia oficial la formació d’aquestes unitats militars. Els generals de les dues primeres Brigades Internacionals, la XI i la XII van ser els comunistes hongaresos Manfred Zalmanovitch[16] -Kleber- i Maté Zalka[17] -Paul Lukács-. Els dos membres destacats de la Komintern i antics companys de lluita de Feldman i Gero.

Uns dies abans, el 23 de setembre de 1936, a l’Hotel Colon de Barcelona, seu del PSUC, Feldman s’havia casat amb Ruth Goldstein Wolframann[18], nascuda a Berlin l’any 1907. S’havien conegut anys enrere a la Universitat Politècnica de Berlin. Ruth Goldstein era membre destacada del Partit Comunista alemany i llicenciada en medicina. Franz Feldman fou el seu segon espòs. Goldstein i el seu anterior espòs havien estat purgats anys enrere i ella era considerada per Gero i la GPU com una dissident contrària a la política del partit. Aquest matrimoni allunyà a Feldman de Gero i de les Brigades Internacionals. El seu nou destí va ser el Departament de Transports de Guerra on se li donà el grau de Tinent Coronel, només tenia per damunt d’ell al Cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Popular de la República i al Ministre de Defensa. Malgrat tot, la seva relació amb la GPU i el SIM[19] es deteriorà ràpidament. Ruth esperava un fill des d’inicis de l’any 1937. Aquest fet i l’amenaça constant de la GPU de detenir a la seva dona va fer que, ajudat pel Secretari del Ministre Zugazagoita[20], abandonés Espanya en avió durant el mes de juny de 1937. El seu fill Thomas va néixer a Paris. El febrer de 1938, Feldman i la seva família embarcaren a Rotterdam, amb destinació Veracruz, Mèxic, on van arribar el 14 d’abril de 1938.



Bibliografia
Mercader, L. Ramon Mercader, mi hermano. Cinquenta años después. Editorial Espasa-Calpe, 1990
Landau, K. Los verdugos de la revolución española (1937-1938). SEPHA,  2007
Toryho, J.  Del triunfo a la derrota. Argos Vergara, 1978
Pagès, P. Marty, Vidal, Kléber y el Komintern. Informes y confidencias de la dirección política de las Brigadas Internacionales. Ebre 38 Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939). Universitat de Barcelona, 2033
Krivitsky, W. G. La mano de Stalin sobre España. Editorial Claridad, Buenos Aires, 1946

Fonts documentals
Arxiu familiar Francisco Ferry
Archivo Histórico del Instituto Nacional de Migración de Méjico
Archivo Histórico Militar de Ávila
Archivo Histórico Nacional, Madrid
Centro documental de la Memoria Histórica de Salamanca
CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona. Fons SIDBRINT
RAGASPI. Arxiu Històric de la Komintern, Moscou




[1] Policia secreta soviètica, posteriorment NKVD i finalment KGB.
[2] Béla Kun, (Szilágycseh) 1886-1939. Fundà el partit comunista d’Hongria i  el diari Roig el 24 de novembre de 1918. Fou condemnat a presó pel president Mihály Károly amb 100 dels seus col·laboradors el 21 de febrer de 1919 acusat de subversió. La seva detenció provocà la reacció del moviment obrer internacional. Fou alliberat el 20 de març de 1919, la mateixa nit el consell de treballadors i soldats de Budapest proclamà la dictadura del proletariat i la República soviètica d’Hongaresa. Es va abolir la propietat privada de la terra, els bancs i la producció. La terra fou distribuïda entre els camperols i es formaren consells d’obrers per controlar la producció a les fàbriques. Formà l’Exèrcit Roig amb 44.000 obrers i reconquistà els territoris perduts a la fi de la I Guerra Mundial. Entrà a Txecoslovàquia i després de vèncer a l’exèrcit Txec, al juny de 1919, proclamà la República Soviètica d’Eslovàquia. Paral·lelament, el 15 de juny, agents comunistes hongaresos van intentar un aixecament popular a Viena que fracassà. La intervenció de l’Exèrcit romanès va posar fi a la República Soviètica Hongaresa l’agost de 1919. Béla Kun i els seus col·laboradors més directes marxaren a Viena. Ja a l’exili, Béla Kun, va ser nomenat president de la Komintern.
[3] Partit Comunista de Catalunya
[4] Home de pes polític a Catalunya, l’any 1931 participà en la reconstitució del PCE al Principat, que va prendre el nom de Partit Comunista de Catalunya (PCC). Fou el representant del PCC a l'Aliança Obrera (1934). El 1936 s'incorporà amb el seu partit en el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Fou secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de Catalunya.
[5] Després dels fets d’octubre del 34, Limping i Feldman van formar un club esportiu a Barcelona, el Deportivo Obrero, amb l’objectiu d’articular un sistema d’entrenament paramilitar pels militants comunistes de la ciutat.
[6] Home fort de la Komintern a Espanya. Se li atribueix la direcció política del PCE durant la guerra civil. Responsable directe dels Fets de Maig i la detenció i assassinat d’Andreu Nin i la posterior repressió del POUM. Arribà a ser Secretari General del Partit Comunista d’Hongria durant  la dècada dels 50
[7] Organització internacional de recolzament i denuncia al judicis contra comunistes a l’Alemanya nacionalsocialista.
[8] Unión Militar Republicana Antifascista
[9]L'Olimpíada Popular de Barcelona havia de ser un esdeveniment esportiu de caràcter antifeixista, alternatiu als Jocs Olímpics de Berlín de 1936, que finalment no es va dur a terme per l'inici de la guerra civil espanyola
[10] Vicenç Guarner i Vivancos. Militar que durant l'alçament de 1936 restà fidel a la República. Formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya. Fou nomenat sotssecretari de la Conselleria de Defensa l'agost del 1936 i s'ocupà d'organitzar columnes per al front, d'establir indústries de guerra, escoles d'oficials i fortificacions. El 1937 el nomenaren cap del front d'Aragó. Després fou cap d'estat major de l'Exèrcit de l'Est. El 1938 el nomenaren director de l'Escola Popular d'Estat Major i agregat militar a la Legació d'Espanya a Tànger, on organitzà sabotatges i espionatge sobre el Marroc espanyol.
[11] LEVIN, Roberto. Informació diversa sobre els brigadistes Francisco Ferry Linder i la seva esposa Ruth Golstein Wolfermann. [S.l.], 2015. Fons SIDBRINT (SIDBRINT 2(1)/15(19) CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona.
[12] Krivitsky, W. G. La mano de Stalin sobre España. Editorial Claridad, Buenos Aires, 1946. W.G.Krivitsky fou, entre 1935 i 1937 cap de la intel·ligència militar soviètica per l’oest d’Europa.
[13] Pagès, P. Marty, Vidal, Kléber y el Komintern. Informes y confidencias de la dirección política de las Brigadas Internacionales. Ebre 38 Revista Internacional de la Guerra Civil (1936-1939). Universitat de Barcelona, 2033
[14]-15LEVIN, Roberto. Informació diversa sobre els brigadistes Francisco Ferry Linder i la seva esposa Ruth Golstein Wolfermann. [S.l.], 2015. Fons SIDBRINT (SIDBRINT 2(1)/15(19). CRAI Biblioteca del Pavelló de la República. Universitat de Barcelona.
[16] Manfred Zalmanovitch Stern. Hongarès nascut a Bucovina l’any 1895, comunista i membre del secretariat de la komintern l’any 1936.Conegut a Espanya com General Kleber, membre de l’Estat Major de l’Exèrcit de la República i posteriorment comandant de la XI Brigada Internacional durant la batalla de Madrid.
[17] Maté Zalka, conegut a España com Paul Lukács. General de la XII Brigada Internacional. Comunista hongarès membre de la Komintern des de l’any 1919.
[18] Van viure durant la guerra al número 77 del carrer Tres Torres de Barcelona.
[19] Servei d’Intel·ligència Militar espanyol
[20] Julián Zugazagoitia, Ministre de Governació de la II República Espanyola

dilluns, 18 de juliol de 2016

El cop d’estat del 19 de juliol, el Comitè Antifeixista de Vilassar i la qüestió de la crema de l’església gòtica


L’antecedent. Els fets d’octubre de 1934

La II República Espanyola, fidel a la tradició política hereva del segle XIX, no va gaudir de gaires moments de calma i distensió social. Cops d’estat protagonitzats per militars, insurreccions populars i governamentals o violència política van ser una constant. A Vilassar, l’antecedent directe als fets ocorreguts els dies 19 i 20  de juliol de 1936 van ser els que van succeir entre el 4 i el 6 d’octubre de 1934. La proclamació de l’Estat Català per part del President de la Generalitat, Lluis Companys, va tenir un efecte immediat a la vila. Es formà un comitè local, format per membres destacats d’ERC, Estat Català i Acció Catalana Republicana (ACR). Aquest comitè va incautar l’Ajuntament, va desarmar el sometent local i en va formar un de nou, d’esquerres, que es dedicà a patrullar pels carrers i a controlar l’accés per carretera a la vila. També es va intervenir la centraleta telefònica. A la casa de la Vila onejava la bandera estelada. Un camió amb un escamot de 25 homes del poble sortí armat cap a Barcelona per donar suport al President Companys. El camió no va passar de Badalona i els voluntaris van tornar a Vilassar. El dimarts 9 d’octubre, una columna de soldats provinents de la caserna de Mataró va arribar a la vila realitzant alguns escorcolls i detenint a Domènec Barenys Gárate, militant d’Estat Català. Posteriorment es dirigiren a l’Ajuntament on el Comandant Francisco Álvarez-Buhilla Perez, va imposar la retirada dels membres del consistori de les esquerres i la formació d’una gestora municipal formada per la majoria d’Unió Catalana-Lliga Catalana. Les esquerres van ser excloses de l’Ajuntament fins la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936.

El cop d’estat del 19 de juliol

Els mesos previs al 19 de juliol la situació a la vila va ser tranquil·la, els mateixos informes elaborats l’any 1941 deixen clar que la situació a Vilassar era de normalitat, cap dany a persones o propietats privades, ni cap mostra de propaganda o exaltació a la violència. Les actes consistorials, en canvi, sí denoten una certa tensió política, però res fora d’allò que és habitual en el marc de la gestió del municipi.

La situació a l’Ajuntament de Vilassar no s’havia modificat des de les eleccions municipals del gener del 1934. El dia del cop d’estat dels militars i feixistes espanyols, a Vilassar de Dalt governava una majoria de dretes (Unió Catalana-Lliga Catalana) amb l’oposició de les esquerres (EC, ERC, ACR). El POUM, EL Partit Federal Ibèric, El Partit Republicà d’Esquerres o el Partit Sindicalista eren molt minoritaris. EL SOV de la CNT, format per diferents seccions, dominava l’àmbit sindical, la UGT i el Ràdium eren residuals. Les organitzacions feixistes o espanyolistes eren inexistents.

Malgrat la calma a la vila, les organitzacions eren conscients que els militars preparaven alguna acció i restaren en alerta. L’imminent cop d’estat, preparat per la dreta més reaccionària i els militars feixistes des de l’endemà de la derrota electoral del febrer, era conegut pels dirigents de la Generalitat de Catalunya. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic, preparà, amb les forces d’ordre públic sota els seu comandament, l’oposició al cop militar. Les organitzacions sindicals i polítiques van ser advertides. Els comitès de Defensa de la CNT, mal armats però amb una militància bregada en la lluita es prepararen per donar resposta al carrer, els militants dels altres partits del Front d’Esquerres es mantingueren a l’expectativa. A tot el país, la militància feia guàrdia a casals i sindicats. Vilassar no va ser una excepció. El divendres 17 de juliol, Pere Pujol Vives, president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Vilassar, adreçava una carta a l’alcalde de la vila, informant i demanant autorització per celebrar una reunió del sindicat el dissabte 18 de juliol a les 21 hores a la sala d’espectacles del centre mutualista “La Estrella”. A les 4 de la matinada del diumenge 19 de juliol, les tropes de la caserna del Bruc, van sortir al carrer, movent-se des de l’avinguda Diagonal cap al centre de la ciutat de Barcelona. Diferents unitats militars van començar a sortir  al carrer a partir d’aquell moment. Els de la caserna de Mataró ho feren a les 7 de la matinada del mateix dia. A Barcelona la militància i les forces d’ordre públic respongueren des del primer moment. Aquest cop, a diferència de l’any 1934, els militars es van veure obligats a combatre. Alguns militants de la CNT de Vilassar marxaren cap a Barcelona i participaren dels primers combats.



Durant el matí del diumenge 19 un petit grup d’homes armats va sortir cap a Mataró, i a mig camí, a l’alçada de la riera d’ Argentona, un cop confirmat que els militars controlaven la ciutat, van decidir dinamitar el pont de la carretera, finalment no el varen fer esclatar.

El Comitè Antifeixista

El dilluns 20 es constituí el Comitè Antifeixista de Vilassar de Dalt, format per membres de la CNT, el POUM, ERC, Estat Català i el sindicat agrícola Unió de Rabassaires. En Francesc Solà resumí la situació política d’aquells dies de la següent manera  “La majoria era del sindicat que hi havia aquí, la CNT. Socialistes no en coneixia a cap, ara, Esquerra sí, hi havia molta Esquerra, però l'Esquerra de llavors tant podia ser proletària com podia ser burgesa. Jo estava afiliat al sindicat...”


Aquest primer comitè va dividir les seves funcions en proveïments, incautacions, control agrícola i defensa. El mateix dia 20 per la tarda va sortir direcció Barcelona un dels camions d’en Matías Canals amb l’objectiu d’aconseguir armes de la Caserna de Sant Andreu, dipòsit d’armes de la Divisió de Catalunya.

En Joan Manent Colomer tenia 21 anys per aquelles dates i militava a les Joventuts Llibertàries i a la CNT “Vam anar al “quartel” de Sant Andreu i vam saltar la muralla des de les “barandes” del “camion”. Dins encara hi havia soldats, però mentre els uns discutien per una banda, els altres fèiem el fet d’agafar fusells i metralladores. Vam agafar pistoles, fusells i dues metralladores de dins de “quartel” fins que ens van dir prou! Ho vam agafar i ho vam carregar al camió, un portava el trípode, l’altre la metralladora... vam arribar a Vilassar i vam entregar les armes als de l’ajuntament que hi havia aleshores, al comitè.” També van arribar al poble durant aquell dia algunes armes de la caserna de Mataró. Durant la tarda del dia 20 de juliol el cop d’estat a Catalunya es donà per fracassat.


L’activitat del Comitè Antifeixista dels primers dies sembla que fou moderada. A la resta del país, allà on es va produir, va ser durant els dies posteriors al cop militar quan es van desfermar la violència incontrolada i actuacions arbitràries per part del nou poder revolucionari o elements incontrolats amb el resultat de milers de morts. A Vilassar el Comitè intentà garantir la integritat física de tots els veïns. Es coneixia l’amagatall de diversos veïns del poble considerats de dretes o membres de l’església i mai és va actuar contra ells. Fins l’11 de setembre, sis setmanes després de l’esclat revolucionari, no va ser assassinat el primer i únic vilassarenc víctima de l’acció de grups anarquistes.

El Comitè també va procedir a requisar símbols religiosos i a realitzar registres de veïns considerats de dretes per tal de garantir que no posseïen armes de foc. Joan Manent, membre del comitè dels dies de juliol i agost del 36,  recordava els fets durant una entrevista realitzada l’any 2008 “Això no et diré pas el contrari, que fessin registres per si tenien armes.... a mi com que era l’escrivent m’hi feien anar els de comitè per justificar el que hi havia i el que més o menys s’havia fet en el registre d’una casa. Perquè és veritat que s’havien dit molts disbarats i la gent s'ho creia, i no era tal. Jo havia de fer “parte” al comitè que no s'havien endut res, feia una mica de “miron”. Jo, en els tres o quatre registres que vaig estar no havia vist mai ningú que s'emportés res de les cases on es feien registres.”


L’Alfons Campins Gaudier també va viure l’acció del comitè “Recordo que a casa de la meva senyora, els del comitè hi van anar i es van emportar dos o tres cristos i altres figures i imatges. Però no va haver-hi violència, els hi van donar i ja està. Si tenien alguna cosa de valor la van amagar, com per exemple una mare de déu de talla molt bona, que fins fa poc la tenia jo i que ara l’he regalada al museu de Vilassar.”

Els membres del Comitè Antifeixista van intentar mantenir els edificis religiosos intactes, aquesta tasca però, no es va aconseguir del tot.

En Francesc Solà, membre de la CNT recordava els fets succeïts entre els dies dilluns 20 i el dimecres 22 de juliol, dia en que es va saquejar l’església de Vilassar “El comitè ens va fer sortir a uns quants al camí de Premià de Dalt a fer guàrdia allà perquè deien que baixaven uns que havien cremat l'iclesia de la Cisa, i que volien cremar també la de Vilassar de Dalt. I ens van enviar a un grup perquè ens poséssim a mig camí i no els deixéssim passar. I no van passar, aquí a Vilassar no els vam deixar arribar pas”. Com recordava la Maria Gil, els dies posteriors al cop d’estat, els dies 20, 21 i 22 de juliol van continuar assistint a la missa matinal, accedint a l’església per la rectoria. El dimecres 22 a la tarda es produí la crema del mobiliari de l’església a plaça.

La Crema de l’església

Per la baixada de plaça van començar a caure de tot, plats, calzes... ja no hi cabia res a plaça, perquè van anar arrancant els altars, ho arrancaven tot, i a última hora ho van encendre. Va ser gent de Vilassar i alguns forasters que els deurien convèncer.. N’hi havia uns vint-i-cinc o trenta, inclús dones hi havia. Una mica més amunt de Plaça n’hi havia un amb una metralladora que vigilava, era en Franco, el del bar. Vaig estar una hora veient com tiraven trastos avall i a última hora ens vam cansar i ens en vam anar cap a casa, recordava l’Alfons Campins Gaudier...En Joan Gaspar i en Joan Manent tornaven aquella tarda de Barcelona, havien intentat marxar amb la columna Durruti...en tornar vam veure com l’església cremava. Jo hi estava en contra. Al veure-ho vam quedar desolats. Quan vam arribar al poble ja havia passat tot, em sembla que encara cremaven coses a plaça”...A l’hora que vam arribar a Vilassar encara era clar, i des de la carretera de Premià es veia la “fachada” de l’ajuntament per i es veia que sortia un fum de davant de l’ajuntament,  i dic: “Punyeta a plaça hi ha fum, encara algú haurà fet un disbarat... i hi havia foc a l’església...”

En Marcel Cirera també va ser testimoni dels fets hi ha coses a Vilassar que són molt curioses, com allò de l’església. El més curiós del cas és que un que posteriorment va ser jefe de Falange, que era un dels pocs que tenia cotxe a Vilassar, en Franco, que tenia el bar de Can Dimes, doncs aquest va agafar el seu cotxe i van anar a Premià de Mar a buscar la benzina per calar foc a l’església..i sortien aquests exaltats que et deia amb Sant Antoni i sants i els tiraven a la foguera que van fer a plaça, i cants... Era gent de Vilassar. ..”

El fet és que l’església va patir alguns desperfectes durant la tarda del 22 de juliol d e1936. Gran part del mobiliari, relíquies i obres d’art van ser destruïdes o van desaparèixer durant aquell dia.  Durant el moments inicials de la revolució el comitè local va intentar protegir l’edifici. Va ser molts mesos després, ja durant l’any 1937, amb el Comitè Antifeixista desarticulat i amb les institucions republicanes enfortides, que es va sol·licitar per part de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt l’enderrocament de l’edifici per tal de construir un mercat municipal. El dia 18 de febrer de 1937, la sol·licitud del consistori va ser rebutjada pel Conseller de Cultura Antoni Maria Sbert i Massanet. Posteriorment, en segona instància, va ser autoritzada el 27 de maig de 1937 pel Conseller de Cultura Carles Martí i Feced, pendent d’autorització del arquitecte de la secció d’arquitectura del Departament de Cultura i del arquitecte cap de la Secció de Monuments i obligant a la conservació dels elements arquitectònics més rellevants de l’edifici. L’enderroc definitiu no es va produir fins l’arribada de les tropes feixistes a la vila a partir del 27 de gener de 1939, com confirma el testimoni de l’Alcalde falangista Planas que va realitzar pel sumari de la Causa General instruït per la Fiscalia General de l’Estat l’any 1940.

Haciendo constar como una advertencia que la Iglesia Parroquial se hallaba en pié al ser liberado este pueblo por la tropas del G.E.N., pero como el edificio no reunía condiciones el Ayuntamiento de aquella época (1939) lo mandó derribar creyendo que con ello reportaría un inmediato beneficio y ha sido todo lo contrario, por cuanto ahora no podemos construirlo de nueva  planta como el caso requiere ya que ha quedado reducido a un solar lleno de escombros y esto fue un error y en parte un abuso cometido por aquel Ayuntamiento que lo mandó derribar todo porque no tenía objeto de culto ni imágenes y porque se hallaba quemado en su mayor parte puertas y ventanas, pero que de hallarse en pie los muros y paredes ahora hubiera sido más fácil la reconstrucción. Es todo cuanto por ahora puede informar en cumplimiento del mandato de V.S.
Dios guarde a V.S. muchos años.
San Ginés de Vilasar, 5 de diciembre de 1940.
El Alcalde
L.Planas


EL cop d’estat del 17 de juliol contra la II República Espanyola va ser vençut entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936 a Catalunya, però va derivar en una llarga i complicada guerra –al front i a la reraguarda- que culminaria amb la victòria de les forces insurrectes i amb 40 anys de dictadura franquista.


diumenge, 14 de febrer de 2016

Pere Targarona Roldós, vida i mort d’un pistoler de la FAI?


Pere Targarona Roldós va néixer el 23 d’octubre de 1916 a Vilassar de Dalt. Fill de Josep Targarona Ballester (1890) i Dolors Roldós Serra nascuda (1893). Era el primer de tres germans, Maria (1926) i Filomena (1933) completaven la família Targarona Roldós. Van viure al carrer del Carme número 34.

En Pere, va tenir una curta però intensa vida. Fruit, probablement dels complicats anys que li va tocar viure. Revolucionari, delinqüent comú, assassí sense escrúpols, militant disciplinant, espia feixista...en realitat mai sabrem què o qui va ser realment Pere Targarona. Gran part de les fonts estudiades són fruit d’informes policials o falangistes dels anys més durs de la dictadura. En aquests informes es fa palès l’esperit de venjança i càstig per part dels vencedors.

La seva etapa de crims i intrigues comença l’any 1933. En Pere tenia 16 anys, una edat en què al Vilassar de l’època, per norma general, ja era freqüent que es treballés a les fàbriques o al camp de manera habitual. Tot apunta que durant els convulsos anys de la II República en Pere milità a la FAI i formà part dels grups d’acció de l’organització.

Un informe de la Jefatura Local de  FET i de les JONS de San Ginés de Vilassar del 16 d’agost de l’any 1943 li atribueix,  l’any 1933, l’atracament a mà armada de la Cooperativa la Fraternal de Vilassar de Dalt. L’any 1935, també se li atribueix la participació a l’atracament del bus de línea entre les poblacions de Premià de Mar i Vilassar de Dalt on diversos industrials vilassarencs van patir el robatori de 2.500 pessetes. Aquest fet va ser recollit pel Diari de Mataró en la seva edició del  25 d’abril de 1935:
 
«La indignació es traduí en pànic en recordar que en el cotxe de dita hora, retornen a Vilassar els fabricants que van a Barcelona a cercar llur setmanal. A les vuit i minuts de la vetlla pujaren al cotxe del servei entre Vilassar i Premià, tres individus que anaren a asseure’s, un al costat del xofer i els altres dos a darrera del vehicle. A poc a poc, el cotxe s’anà omplint de gent, entre les quals hi havia els fabricants de Vilassar, senyors Estrany, Serra, Masiques, Puig, etc., tots ells portadors de vàries quantitats de diners. En arribar el cotxe al viratge conegut per “Can Olla”, els passatgers veieren un auto parat enmig de la carretera; i un, que era de la broma, va exclamar: –Mira, un atracament!–. No havia acabat de pronunciar aquestes paraules, quan els tres individus que anaven a dins del cotxe s’aixequen i, pistola en mà, feren aixecar els braços i baixar del cotxe a tots els passatgers. Llavors sortiren quatre homes més, que havien estat amagats a la cuneta. Aquests anaven tapats de cara i junt amb els altres tres es dedicaren a escorcollar tots els passatgers. Com que algun d’aquests va fer alguna acció o potser portats pel nerviosisme, els atracadors els comminaren dient-los: –No us moveu ni feu res, del contrari no respectarem dones ni criatures; nosaltres anem per aquest!–. I senyalaren el senyor Estrany, directiu de la casa Mañé, al qual li prengueren 1.200 pessetes i dos xecs. En total s’endugueren unes 2.500 pessetes. En acabar, els atracadors, rebentaren els pneumàtics del cotxe, malmeteren els cables conductors de la llum del motor i fugiren en l’auto que, més endavant, resultà ser un taxi que ells mateixos llogaren a Barcelona. Els passatgers tingueren de pujar a peu i molts d’ells hagueren d’ésser assistits d’una gran excitació nerviosa. Les autoritats i Mossos d’Esquadra, tant bon punt tingueren notícies del fet, començaren les indagacions sense que, per ara, hagin tingut cap resultat».

L’informe de les autoritats falangistes continua, atribuint a Pere Targarona la participació en tres atracaments a Barcelona que tingueren, a l’època, un fort impacte mediàtic i estaven relacionats amb l’activitat de grups d’acció directa de la FAI. El cas de la Sastreria Maleras del carrer Hospital, el cas del cinema Avenida o el Restaurant de l’Or del Rhin, en els tres casos resultant mort algun policia o assaltat. Es dóna el cas que Adolfo Bayano Bueno, amb estrets lligams de militància llibertària de Vilassar de Dalt, era un destacat membre del Grup anarquista Nosotros, i un dels condemnats a presó per l’atracament  a l’Or del Rhin.
Finalment, l’any 1936, Targarona fou condemnat a 30 anys de presó pel robatori i assassinat de la propietària de la pensió on s’allotjava, al número 124 del carrer Sepúlveda de Barcelona. Uns mesos abans del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, escapà de la presó Model de Barcelona on es trobava complint condemna i s’allistà a la Legió Estrangera de l’exèrcit espanyol.  Fins el moment tot sembla indicar que la militància a grups revolucionaris de Pere Targarona és un fet. Els atracaments indicats, en el cas que fos certa la implicació del jove vilassarenc, estarien estretament vinculats a l’acció de grups de la FAI. També la primera condemna, que si bé pot ser certa, seria pròpia d’un assassí sense escrúpols i una acció força barroera. En el cas de confirmar-se la militància revolucionària, podria tractar-se d’un muntatge policial, força comuns a l’època, per inculpar i tancar a la presó a reconeguts militants anarquistes.
 
El 18 de juliol de 1936 en Pere tenia 20 anys d’edat. Pres fugat, amb una condemna pendent de 30 anys, amagat al Marroc, servint a la Legió estrangera espanyola.  Combaté a les files feixistes gairebé un any sencer. Entrà a la península per Sevilla, lluità a la Batalla de Madrid i finalment fou ferit a Talavera de la Reina durant els combats de maig de 1937. El juny de 1937 ingressà a l’acadèmia militar del Riffien, a Ceuta. L’1 d’agost aconseguí la graduació d’Alferes provisional.
S’hostatjà a l’Hotel Alhambra de Ceuta d’on marxà el 19 d’agost de l’any 1937 direcció a la ciutat d’Alcazaquivir i des de allà al Marroc francès. L’informe del comissari en cap d’investigació i vigilància especifica en un document de l’any 1938 que en Pere va marxar de l’hotel sense abonar el deute de 170,40 pessetes, deixant l’uniforme i emportant-se la seva pistola i la de dos companys legionaris amb els que compartia habitació. En Pere passà del Marroc francès a Valencia i d’allà a Barcelona. A finals de setembre de l’any 1937 ja ostentava la graduació de Capità de l’Exèrcit de la República. Aquesta nova situació no s’explica si no és per què, probablement, a l’arribar a Barcelona, en Pere es retrobà amb algun antic amic dels anys de militància revolucionaria que li facilità graduació i càrrec.

Fins aquest moment en Pere ja era revolucionari anarquista, Alferes de la Legió i Capità de l’Exèrcit de la República. 

Durant l’any 1938 la guerra continuà i la situació de Targarona es tornà a complicar a la reraguarda. El 18 de maig la Jefatura de Seguridad Interior, Orden Público y Inspección de Fronteras amb seu a Valladolid s’interessà per en Pere. Començà a emetre informes, i a l’ordre de cerca i captura per desertor de l’Exèrcit se sumà l’ordre de cerca i captura per la policia franquista, segons els informes policials, en Pere es trobava a zona nacional amb l’objectiu d’atemptar contra la vida del General Franco. En Pere entrà a zona franquista per Santander a principis de l’any 38.
A partir d’aquí la cosa es complica una mica més. Sembla ser que en Pere tornà a Barcelona i fou detingut pel SIM i tancat a la Presó del Castell de Montjuïc. Fou jutjat per espionatge i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Guàrdia Nº3 (expedient Nº 595). La condemna fou revisada i confirmada pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya. El 31 d’octubre de 1938 fou comunicada la sentència pel Conseller de Justícia al President de la Generalitat de Catalunya. El President de la Generalitat signà el conforme l’ 11 de novembre de 1938. Hem de tenir en compte que els Tribunals Especials de Guàrdia van començar a funcionar a Barcelona a partir del desembre de l’any 1937. Aquets tribunals van ser una eina de repressió política al servei del Partit Comunista d’Espanya controlada pel SIM (Servei d’Intel·ligència Militar). Els Tribunals Especials van ser durs e implacables amb la dissidència política a la reraguarda. Es dóna el cas que, per les mateixes dates,  un altre vilassarenc va ser jutjat i condemnat a mort pel mateix tribunal, en aquest cas per derrotisme. Pere Pujol Vives, home important del moviment llibertari vilassarenc dels anys trenta, va ser afusellat a Montjuïc la matinada del 22 de desembre de 1938. 
El fet és que mentre en Pere esperava l’execució de la condemna al Castell de Montjuïc, les tropes franquistes entraren a la ciutat. Fou alliberat a principis de febrer de 1939 i tornà a Vilassar de Dalt. A principis de març fou detingut a un cinema de Barcelona per policies de paisà i portat a la presó Model de Barcelona. El 12 d’agost fou traslladat altre cop a la presó del Castell de Montjuïc. Sembla que aquesta detenció correspon a  l’ordre de cerca que instrueix el Jutjat Militar de Mataró en relació a la deserció de l’Exèrcit Franquista. El 27 de març de 1940, el jutjat d’Oficials Generals número 2 li ratificà la presó. Un informe tramès el 12 d’agost de 1941 per l’alcalde de Vilassar de Dalt qualificà el seu comportament previ a la guerra de propagandista i home d’acció de les idees rojo-separatistas i després de repassar el seu historial acaba dient “Se trata de un individuo listo para el daño y en extremo peligroso, siendo dificil de juzgarle dada su mundologia y vida complicada que ha tenido desde los quince años.” L’informe d’alcaldia de Vilassar el perjudica greument. Encara a Montjuïc, el 13 de desembre de 1941 se li dictà auto de perillositat, se li denegà la llibertat condicional. El 17 de març de 1942 fou lliurat a la Guàrdia Civil pel seu trasllat a la presó Model de Barcelona, grup 10, cel·la 3 amb una condemna de 15 anys de presó. El 14 d’octubre del mateix any fou castigat per mala conducta  i traslladat a la cinquena galeria de la Model. El 10 de maig de 1943 arribà la segona condemna (expedient sumaríssim Nº 578), vint anys i un dia de presó per haver lluitat amb l’Exèrcit Republicà. El 18 de juny de 1943 fou posat en llibertat condicional. Torna al poble, es presenta al cap de FET y de las JONS. Promet viure honradament. Es traslladà a viure a Barcelona, al carrer Diputació on manifestà treballar de comptable.
Dos mesos després de la sortida de la Presó Model fou detingut per agents de la Jefatura Superior de Barcelona. Se l’acusà de ser l’autor, amb dos persones més, d’una sèrie d’atracaments a mà armada comesos a Barcelona per aquelles dates, on van morir un industrial anomenat Domènech i un Brigada de la Guàrdia Civil. L’informe de la Jefatura local de FET y de las JONS de San Ginés de Vilassar del 16 d’agost de 1943, a instàncies de la Jefatura Superior de Barcelona, és aquesta vegada definitiu, pràcticament una sentència de mort. Acaba dient “Todo el vecindario de esta población ha visto con satisfacción su captura y probable exterminio de dicho sujeto”.
Pere Targarona fou jutjat, un cop més, el 23 d’agost de 1943. Procediment  sumaríssim 32.053. Filiació: NC. Acusació: Robatori a mà armada. Cinc dies després de ser detingut fou condemnat a mort. El 31 d’agost passà a una cel·la especial d’aïllament. Pere Targarona Roldós fou executat la matinada del 16 d’octubre de 1943 al Camp de la Bota amb Francisco Vila Gallemí i Adolfo Gázquez Rodríguez. En el moment de la seva mort tenia 26 anys d’edat. Les seves despulles es van dipositar al Fossar de la Pedrera. Tomba de miserables i delinqüents.

Fonts
·Archivo General del Ministerio del Interior
·Arxiu Administratiu de Vilassar de Dalt
·Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona
·Arxiu Nacional de Catalunya
·Biblioteca de Mataró. Fons Diari de Mataró (1935-1939)
·Centro Documental de la Memoria Histórica
·Fontova, Rosario. La Model de Barcelona. Història de la Presó. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya. Barcelona,2010