dilluns, 18 de juliol de 2016

El cop d’estat del 19 de juliol, el Comitè Antifeixista de Vilassar i la qüestió de la crema de l’església gòtica


L’antecedent. Els fets d’octubre de 1934

La II República Espanyola, fidel a la tradició política hereva del segle XIX, no va gaudir de gaires moments de calma i distensió social. Cops d’estat protagonitzats per militars, insurreccions populars i governamentals o violència política van ser una constant. A Vilassar, l’antecedent directe als fets ocorreguts els dies 19 i 20  de juliol de 1936 van ser els que van succeir entre el 4 i el 6 d’octubre de 1934. La proclamació de l’Estat Català per part del President de la Generalitat, Lluis Companys, va tenir un efecte immediat a la vila. Es formà un comitè local, format per membres destacats d’ERC, Estat Català i Acció Catalana Republicana (ACR). Aquest comitè va incautar l’Ajuntament, va desarmar el sometent local i en va formar un de nou, d’esquerres, que es dedicà a patrullar pels carrers i a controlar l’accés per carretera a la vila. També es va intervenir la centraleta telefònica. A la casa de la Vila onejava la bandera estelada. Un camió amb un escamot de 25 homes del poble sortí armat cap a Barcelona per donar suport al President Companys. El camió no va passar de Badalona i els voluntaris van tornar a Vilassar. El dimarts 9 d’octubre, una columna de soldats provinents de la caserna de Mataró va arribar a la vila realitzant alguns escorcolls i detenint a Domènec Barenys Gárate, militant d’Estat Català. Posteriorment es dirigiren a l’Ajuntament on el Comandant Francisco Álvarez-Buhilla Perez, va imposar la retirada dels membres del consistori de les esquerres i la formació d’una gestora municipal formada per la majoria d’Unió Catalana-Lliga Catalana. Les esquerres van ser excloses de l’Ajuntament fins la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936.

El cop d’estat del 19 de juliol

Els mesos previs al 19 de juliol la situació a la vila va ser tranquil·la, els mateixos informes elaborats l’any 1941 deixen clar que la situació a Vilassar era de normalitat, cap dany a persones o propietats privades, ni cap mostra de propaganda o exaltació a la violència. Les actes consistorials, en canvi, sí denoten una certa tensió política, però res fora d’allò que és habitual en el marc de la gestió del municipi.

La situació a l’Ajuntament de Vilassar no s’havia modificat des de les eleccions municipals del gener del 1934. El dia del cop d’estat dels militars i feixistes espanyols, a Vilassar de Dalt governava una majoria de dretes (Unió Catalana-Lliga Catalana) amb l’oposició de les esquerres (EC, ERC, ACR). El POUM, EL Partit Federal Ibèric, El Partit Republicà d’Esquerres o el Partit Sindicalista eren molt minoritaris. EL SOV de la CNT, format per diferents seccions, dominava l’àmbit sindical, la UGT i el Ràdium eren residuals. Les organitzacions feixistes o espanyolistes eren inexistents.

Malgrat la calma a la vila, les organitzacions eren conscients que els militars preparaven alguna acció i restaren en alerta. L’imminent cop d’estat, preparat per la dreta més reaccionària i els militars feixistes des de l’endemà de la derrota electoral del febrer, era conegut pels dirigents de la Generalitat de Catalunya. Frederic Escofet, Comissari General d’Ordre Públic, preparà, amb les forces d’ordre públic sota els seu comandament, l’oposició al cop militar. Les organitzacions sindicals i polítiques van ser advertides. Els comitès de Defensa de la CNT, mal armats però amb una militància bregada en la lluita es prepararen per donar resposta al carrer, els militants dels altres partits del Front d’Esquerres es mantingueren a l’expectativa. A tot el país, la militància feia guàrdia a casals i sindicats. Vilassar no va ser una excepció. El divendres 17 de juliol, Pere Pujol Vives, president del Sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Vilassar, adreçava una carta a l’alcalde de la vila, informant i demanant autorització per celebrar una reunió del sindicat el dissabte 18 de juliol a les 21 hores a la sala d’espectacles del centre mutualista “La Estrella”. A les 4 de la matinada del diumenge 19 de juliol, les tropes de la caserna del Bruc, van sortir al carrer, movent-se des de l’avinguda Diagonal cap al centre de la ciutat de Barcelona. Diferents unitats militars van començar a sortir  al carrer a partir d’aquell moment. Els de la caserna de Mataró ho feren a les 7 de la matinada del mateix dia. A Barcelona la militància i les forces d’ordre públic respongueren des del primer moment. Aquest cop, a diferència de l’any 1934, els militars es van veure obligats a combatre. Alguns militants de la CNT de Vilassar marxaren cap a Barcelona i participaren dels primers combats.



Durant el matí del diumenge 19 un petit grup d’homes armats va sortir cap a Mataró, i a mig camí, a l’alçada de la riera d’ Argentona, un cop confirmat que els militars controlaven la ciutat, van decidir dinamitar el pont de la carretera, finalment no el varen fer esclatar.

El Comitè Antifeixista

El dilluns 20 es constituí el Comitè Antifeixista de Vilassar de Dalt, format per membres de la CNT, el POUM, ERC, Estat Català i el sindicat agrícola Unió de Rabassaires. En Francesc Solà resumí la situació política d’aquells dies de la següent manera  “La majoria era del sindicat que hi havia aquí, la CNT. Socialistes no en coneixia a cap, ara, Esquerra sí, hi havia molta Esquerra, però l'Esquerra de llavors tant podia ser proletària com podia ser burgesa. Jo estava afiliat al sindicat...”


Aquest primer comitè va dividir les seves funcions en proveïments, incautacions, control agrícola i defensa. El mateix dia 20 per la tarda va sortir direcció Barcelona un dels camions d’en Matías Canals amb l’objectiu d’aconseguir armes de la Caserna de Sant Andreu, dipòsit d’armes de la Divisió de Catalunya.

En Joan Manent Colomer tenia 21 anys per aquelles dates i militava a les Joventuts Llibertàries i a la CNT “Vam anar al “quartel” de Sant Andreu i vam saltar la muralla des de les “barandes” del “camion”. Dins encara hi havia soldats, però mentre els uns discutien per una banda, els altres fèiem el fet d’agafar fusells i metralladores. Vam agafar pistoles, fusells i dues metralladores de dins de “quartel” fins que ens van dir prou! Ho vam agafar i ho vam carregar al camió, un portava el trípode, l’altre la metralladora... vam arribar a Vilassar i vam entregar les armes als de l’ajuntament que hi havia aleshores, al comitè.” També van arribar al poble durant aquell dia algunes armes de la caserna de Mataró. Durant la tarda del dia 20 de juliol el cop d’estat a Catalunya es donà per fracassat.


L’activitat del Comitè Antifeixista dels primers dies sembla que fou moderada. A la resta del país, allà on es va produir, va ser durant els dies posteriors al cop militar quan es van desfermar la violència incontrolada i actuacions arbitràries per part del nou poder revolucionari o elements incontrolats amb el resultat de milers de morts. A Vilassar el Comitè intentà garantir la integritat física de tots els veïns. Es coneixia l’amagatall de diversos veïns del poble considerats de dretes o membres de l’església i mai és va actuar contra ells. Fins l’11 de setembre, sis setmanes després de l’esclat revolucionari, no va ser assassinat el primer i únic vilassarenc víctima de l’acció de grups anarquistes.

El Comitè també va procedir a requisar símbols religiosos i a realitzar registres de veïns considerats de dretes per tal de garantir que no posseïen armes de foc. Joan Manent, membre del comitè dels dies de juliol i agost del 36,  recordava els fets durant una entrevista realitzada l’any 2008 “Això no et diré pas el contrari, que fessin registres per si tenien armes.... a mi com que era l’escrivent m’hi feien anar els de comitè per justificar el que hi havia i el que més o menys s’havia fet en el registre d’una casa. Perquè és veritat que s’havien dit molts disbarats i la gent s'ho creia, i no era tal. Jo havia de fer “parte” al comitè que no s'havien endut res, feia una mica de “miron”. Jo, en els tres o quatre registres que vaig estar no havia vist mai ningú que s'emportés res de les cases on es feien registres.”


L’Alfons Campins Gaudier també va viure l’acció del comitè “Recordo que a casa de la meva senyora, els del comitè hi van anar i es van emportar dos o tres cristos i altres figures i imatges. Però no va haver-hi violència, els hi van donar i ja està. Si tenien alguna cosa de valor la van amagar, com per exemple una mare de déu de talla molt bona, que fins fa poc la tenia jo i que ara l’he regalada al museu de Vilassar.”

Els membres del Comitè Antifeixista van intentar mantenir els edificis religiosos intactes, aquesta tasca però, no es va aconseguir del tot.

En Francesc Solà, membre de la CNT recordava els fets succeïts entre els dies dilluns 20 i el dimecres 22 de juliol, dia en que es va saquejar l’església de Vilassar “El comitè ens va fer sortir a uns quants al camí de Premià de Dalt a fer guàrdia allà perquè deien que baixaven uns que havien cremat l'iclesia de la Cisa, i que volien cremar també la de Vilassar de Dalt. I ens van enviar a un grup perquè ens poséssim a mig camí i no els deixéssim passar. I no van passar, aquí a Vilassar no els vam deixar arribar pas”. Com recordava la Maria Gil, els dies posteriors al cop d’estat, els dies 20, 21 i 22 de juliol van continuar assistint a la missa matinal, accedint a l’església per la rectoria. El dimecres 22 a la tarda es produí la crema del mobiliari de l’església a plaça.

La Crema de l’església

Per la baixada de plaça van començar a caure de tot, plats, calzes... ja no hi cabia res a plaça, perquè van anar arrancant els altars, ho arrancaven tot, i a última hora ho van encendre. Va ser gent de Vilassar i alguns forasters que els deurien convèncer.. N’hi havia uns vint-i-cinc o trenta, inclús dones hi havia. Una mica més amunt de Plaça n’hi havia un amb una metralladora que vigilava, era en Franco, el del bar. Vaig estar una hora veient com tiraven trastos avall i a última hora ens vam cansar i ens en vam anar cap a casa, recordava l’Alfons Campins Gaudier...En Joan Gaspar i en Joan Manent tornaven aquella tarda de Barcelona, havien intentat marxar amb la columna Durruti...en tornar vam veure com l’església cremava. Jo hi estava en contra. Al veure-ho vam quedar desolats. Quan vam arribar al poble ja havia passat tot, em sembla que encara cremaven coses a plaça”...A l’hora que vam arribar a Vilassar encara era clar, i des de la carretera de Premià es veia la “fachada” de l’ajuntament per i es veia que sortia un fum de davant de l’ajuntament,  i dic: “Punyeta a plaça hi ha fum, encara algú haurà fet un disbarat... i hi havia foc a l’església...”

En Marcel Cirera també va ser testimoni dels fets hi ha coses a Vilassar que són molt curioses, com allò de l’església. El més curiós del cas és que un que posteriorment va ser jefe de Falange, que era un dels pocs que tenia cotxe a Vilassar, en Franco, que tenia el bar de Can Dimes, doncs aquest va agafar el seu cotxe i van anar a Premià de Mar a buscar la benzina per calar foc a l’església..i sortien aquests exaltats que et deia amb Sant Antoni i sants i els tiraven a la foguera que van fer a plaça, i cants... Era gent de Vilassar. ..”

El fet és que l’església va patir alguns desperfectes durant la tarda del 22 de juliol d e1936. Gran part del mobiliari, relíquies i obres d’art van ser destruïdes o van desaparèixer durant aquell dia.  Durant el moments inicials de la revolució el comitè local va intentar protegir l’edifici. Va ser molts mesos després, ja durant l’any 1937, amb el Comitè Antifeixista desarticulat i amb les institucions republicanes enfortides, que es va sol·licitar per part de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt l’enderrocament de l’edifici per tal de construir un mercat municipal. El dia 18 de febrer de 1937, la sol·licitud del consistori va ser rebutjada pel Conseller de Cultura Antoni Maria Sbert i Massanet. Posteriorment, en segona instància, va ser autoritzada el 27 de maig de 1937 pel Conseller de Cultura Carles Martí i Feced, pendent d’autorització del arquitecte de la secció d’arquitectura del Departament de Cultura i del arquitecte cap de la Secció de Monuments i obligant a la conservació dels elements arquitectònics més rellevants de l’edifici. L’enderroc definitiu no es va produir fins l’arribada de les tropes feixistes a la vila a partir del 27 de gener de 1939, com confirma el testimoni de l’Alcalde falangista Planas que va realitzar pel sumari de la Causa General instruït per la Fiscalia General de l’Estat l’any 1940.

Haciendo constar como una advertencia que la Iglesia Parroquial se hallaba en pié al ser liberado este pueblo por la tropas del G.E.N., pero como el edificio no reunía condiciones el Ayuntamiento de aquella época (1939) lo mandó derribar creyendo que con ello reportaría un inmediato beneficio y ha sido todo lo contrario, por cuanto ahora no podemos construirlo de nueva  planta como el caso requiere ya que ha quedado reducido a un solar lleno de escombros y esto fue un error y en parte un abuso cometido por aquel Ayuntamiento que lo mandó derribar todo porque no tenía objeto de culto ni imágenes y porque se hallaba quemado en su mayor parte puertas y ventanas, pero que de hallarse en pie los muros y paredes ahora hubiera sido más fácil la reconstrucción. Es todo cuanto por ahora puede informar en cumplimiento del mandato de V.S.
Dios guarde a V.S. muchos años.
San Ginés de Vilasar, 5 de diciembre de 1940.
El Alcalde
L.Planas


EL cop d’estat del 17 de juliol contra la II República Espanyola va ser vençut entre els dies 19 i 20 de juliol de 1936 a Catalunya, però va derivar en una llarga i complicada guerra –al front i a la reraguarda- que culminaria amb la victòria de les forces insurrectes i amb 40 anys de dictadura franquista.


diumenge, 14 de febrer de 2016

Pere Targarona Roldós, vida i mort d’un pistoler de la FAI?


Pere Targarona Roldós va néixer el 23 d’octubre de 1916 a Vilassar de Dalt. Fill de Josep Targarona Ballester (1890) i Dolors Roldós Serra nascuda (1893). Era el primer de tres germans, Maria (1926) i Filomena (1933) completaven la família Targarona Roldós. Van viure al carrer del Carme número 34.

En Pere, va tenir una curta però intensa vida. Fruit, probablement dels complicats anys que li va tocar viure. Revolucionari, delinqüent comú, assassí sense escrúpols, militant disciplinant, espia feixista...en realitat mai sabrem què o qui va ser realment Pere Targarona. Gran part de les fonts estudiades són fruit d’informes policials o falangistes dels anys més durs de la dictadura. En aquests informes es fa palès l’esperit de venjança i càstig per part dels vencedors.

La seva etapa de crims i intrigues comença l’any 1933. En Pere tenia 16 anys, una edat en què al Vilassar de l’època, per norma general, ja era freqüent que es treballés a les fàbriques o al camp de manera habitual. Tot apunta que durant els convulsos anys de la II República en Pere milità a la FAI i formà part dels grups d’acció de l’organització.

Un informe de la Jefatura Local de  FET i de les JONS de San Ginés de Vilassar del 16 d’agost de l’any 1943 li atribueix,  l’any 1933, l’atracament a mà armada de la Cooperativa la Fraternal de Vilassar de Dalt. L’any 1935, també se li atribueix la participació a l’atracament del bus de línea entre les poblacions de Premià de Mar i Vilassar de Dalt on diversos industrials vilassarencs van patir el robatori de 2.500 pessetes. Aquest fet va ser recollit pel Diari de Mataró en la seva edició del  25 d’abril de 1935:
 
«La indignació es traduí en pànic en recordar que en el cotxe de dita hora, retornen a Vilassar els fabricants que van a Barcelona a cercar llur setmanal. A les vuit i minuts de la vetlla pujaren al cotxe del servei entre Vilassar i Premià, tres individus que anaren a asseure’s, un al costat del xofer i els altres dos a darrera del vehicle. A poc a poc, el cotxe s’anà omplint de gent, entre les quals hi havia els fabricants de Vilassar, senyors Estrany, Serra, Masiques, Puig, etc., tots ells portadors de vàries quantitats de diners. En arribar el cotxe al viratge conegut per “Can Olla”, els passatgers veieren un auto parat enmig de la carretera; i un, que era de la broma, va exclamar: –Mira, un atracament!–. No havia acabat de pronunciar aquestes paraules, quan els tres individus que anaven a dins del cotxe s’aixequen i, pistola en mà, feren aixecar els braços i baixar del cotxe a tots els passatgers. Llavors sortiren quatre homes més, que havien estat amagats a la cuneta. Aquests anaven tapats de cara i junt amb els altres tres es dedicaren a escorcollar tots els passatgers. Com que algun d’aquests va fer alguna acció o potser portats pel nerviosisme, els atracadors els comminaren dient-los: –No us moveu ni feu res, del contrari no respectarem dones ni criatures; nosaltres anem per aquest!–. I senyalaren el senyor Estrany, directiu de la casa Mañé, al qual li prengueren 1.200 pessetes i dos xecs. En total s’endugueren unes 2.500 pessetes. En acabar, els atracadors, rebentaren els pneumàtics del cotxe, malmeteren els cables conductors de la llum del motor i fugiren en l’auto que, més endavant, resultà ser un taxi que ells mateixos llogaren a Barcelona. Els passatgers tingueren de pujar a peu i molts d’ells hagueren d’ésser assistits d’una gran excitació nerviosa. Les autoritats i Mossos d’Esquadra, tant bon punt tingueren notícies del fet, començaren les indagacions sense que, per ara, hagin tingut cap resultat».

L’informe de les autoritats falangistes continua, atribuint a Pere Targarona la participació en tres atracaments a Barcelona que tingueren, a l’època, un fort impacte mediàtic i estaven relacionats amb l’activitat de grups d’acció directa de la FAI. El cas de la Sastreria Maleras del carrer Hospital, el cas del cinema Avenida o el Restaurant de l’Or del Rhin, en els tres casos resultant mort algun policia o assaltat. Es dóna el cas que Adolfo Bayano Bueno, amb estrets lligams de militància llibertària de Vilassar de Dalt, era un destacat membre del Grup anarquista Nosotros, i un dels condemnats a presó per l’atracament  a l’Or del Rhin.
Finalment, l’any 1936, Targarona fou condemnat a 30 anys de presó pel robatori i assassinat de la propietària de la pensió on s’allotjava, al número 124 del carrer Sepúlveda de Barcelona. Uns mesos abans del cop d’estat del 18 de juliol de 1936, escapà de la presó Model de Barcelona on es trobava complint condemna i s’allistà a la Legió Estrangera de l’exèrcit espanyol.  Fins el moment tot sembla indicar que la militància a grups revolucionaris de Pere Targarona és un fet. Els atracaments indicats, en el cas que fos certa la implicació del jove vilassarenc, estarien estretament vinculats a l’acció de grups de la FAI. També la primera condemna, que si bé pot ser certa, seria pròpia d’un assassí sense escrúpols i una acció força barroera. En el cas de confirmar-se la militància revolucionària, podria tractar-se d’un muntatge policial, força comuns a l’època, per inculpar i tancar a la presó a reconeguts militants anarquistes.
 
El 18 de juliol de 1936 en Pere tenia 20 anys d’edat. Pres fugat, amb una condemna pendent de 30 anys, amagat al Marroc, servint a la Legió estrangera espanyola.  Combaté a les files feixistes gairebé un any sencer. Entrà a la península per Sevilla, lluità a la Batalla de Madrid i finalment fou ferit a Talavera de la Reina durant els combats de maig de 1937. El juny de 1937 ingressà a l’acadèmia militar del Riffien, a Ceuta. L’1 d’agost aconseguí la graduació d’Alferes provisional.
S’hostatjà a l’Hotel Alhambra de Ceuta d’on marxà el 19 d’agost de l’any 1937 direcció a la ciutat d’Alcazaquivir i des de allà al Marroc francès. L’informe del comissari en cap d’investigació i vigilància especifica en un document de l’any 1938 que en Pere va marxar de l’hotel sense abonar el deute de 170,40 pessetes, deixant l’uniforme i emportant-se la seva pistola i la de dos companys legionaris amb els que compartia habitació. En Pere passà del Marroc francès a Valencia i d’allà a Barcelona. A finals de setembre de l’any 1937 ja ostentava la graduació de Capità de l’Exèrcit de la República. Aquesta nova situació no s’explica si no és per què, probablement, a l’arribar a Barcelona, en Pere es retrobà amb algun antic amic dels anys de militància revolucionaria que li facilità graduació i càrrec.

Fins aquest moment en Pere ja era revolucionari anarquista, Alferes de la Legió i Capità de l’Exèrcit de la República. 

Durant l’any 1938 la guerra continuà i la situació de Targarona es tornà a complicar a la reraguarda. El 18 de maig la Jefatura de Seguridad Interior, Orden Público y Inspección de Fronteras amb seu a Valladolid s’interessà per en Pere. Començà a emetre informes, i a l’ordre de cerca i captura per desertor de l’Exèrcit se sumà l’ordre de cerca i captura per la policia franquista, segons els informes policials, en Pere es trobava a zona nacional amb l’objectiu d’atemptar contra la vida del General Franco. En Pere entrà a zona franquista per Santander a principis de l’any 38.
A partir d’aquí la cosa es complica una mica més. Sembla ser que en Pere tornà a Barcelona i fou detingut pel SIM i tancat a la Presó del Castell de Montjuïc. Fou jutjat per espionatge i condemnat a mort pel Tribunal Especial de Guàrdia Nº3 (expedient Nº 595). La condemna fou revisada i confirmada pel Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya. El 31 d’octubre de 1938 fou comunicada la sentència pel Conseller de Justícia al President de la Generalitat de Catalunya. El President de la Generalitat signà el conforme l’ 11 de novembre de 1938. Hem de tenir en compte que els Tribunals Especials de Guàrdia van començar a funcionar a Barcelona a partir del desembre de l’any 1937. Aquets tribunals van ser una eina de repressió política al servei del Partit Comunista d’Espanya controlada pel SIM (Servei d’Intel·ligència Militar). Els Tribunals Especials van ser durs e implacables amb la dissidència política a la reraguarda. Es dóna el cas que, per les mateixes dates,  un altre vilassarenc va ser jutjat i condemnat a mort pel mateix tribunal, en aquest cas per derrotisme. Pere Pujol Vives, home important del moviment llibertari vilassarenc dels anys trenta, va ser afusellat a Montjuïc la matinada del 22 de desembre de 1938. 
El fet és que mentre en Pere esperava l’execució de la condemna al Castell de Montjuïc, les tropes franquistes entraren a la ciutat. Fou alliberat a principis de febrer de 1939 i tornà a Vilassar de Dalt. A principis de març fou detingut a un cinema de Barcelona per policies de paisà i portat a la presó Model de Barcelona. El 12 d’agost fou traslladat altre cop a la presó del Castell de Montjuïc. Sembla que aquesta detenció correspon a  l’ordre de cerca que instrueix el Jutjat Militar de Mataró en relació a la deserció de l’Exèrcit Franquista. El 27 de març de 1940, el jutjat d’Oficials Generals número 2 li ratificà la presó. Un informe tramès el 12 d’agost de 1941 per l’alcalde de Vilassar de Dalt qualificà el seu comportament previ a la guerra de propagandista i home d’acció de les idees rojo-separatistas i després de repassar el seu historial acaba dient “Se trata de un individuo listo para el daño y en extremo peligroso, siendo dificil de juzgarle dada su mundologia y vida complicada que ha tenido desde los quince años.” L’informe d’alcaldia de Vilassar el perjudica greument. Encara a Montjuïc, el 13 de desembre de 1941 se li dictà auto de perillositat, se li denegà la llibertat condicional. El 17 de març de 1942 fou lliurat a la Guàrdia Civil pel seu trasllat a la presó Model de Barcelona, grup 10, cel·la 3 amb una condemna de 15 anys de presó. El 14 d’octubre del mateix any fou castigat per mala conducta  i traslladat a la cinquena galeria de la Model. El 10 de maig de 1943 arribà la segona condemna (expedient sumaríssim Nº 578), vint anys i un dia de presó per haver lluitat amb l’Exèrcit Republicà. El 18 de juny de 1943 fou posat en llibertat condicional. Torna al poble, es presenta al cap de FET y de las JONS. Promet viure honradament. Es traslladà a viure a Barcelona, al carrer Diputació on manifestà treballar de comptable.
Dos mesos després de la sortida de la Presó Model fou detingut per agents de la Jefatura Superior de Barcelona. Se l’acusà de ser l’autor, amb dos persones més, d’una sèrie d’atracaments a mà armada comesos a Barcelona per aquelles dates, on van morir un industrial anomenat Domènech i un Brigada de la Guàrdia Civil. L’informe de la Jefatura local de FET y de las JONS de San Ginés de Vilassar del 16 d’agost de 1943, a instàncies de la Jefatura Superior de Barcelona, és aquesta vegada definitiu, pràcticament una sentència de mort. Acaba dient “Todo el vecindario de esta población ha visto con satisfacción su captura y probable exterminio de dicho sujeto”.
Pere Targarona fou jutjat, un cop més, el 23 d’agost de 1943. Procediment  sumaríssim 32.053. Filiació: NC. Acusació: Robatori a mà armada. Cinc dies després de ser detingut fou condemnat a mort. El 31 d’agost passà a una cel·la especial d’aïllament. Pere Targarona Roldós fou executat la matinada del 16 d’octubre de 1943 al Camp de la Bota amb Francisco Vila Gallemí i Adolfo Gázquez Rodríguez. En el moment de la seva mort tenia 26 anys d’edat. Les seves despulles es van dipositar al Fossar de la Pedrera. Tomba de miserables i delinqüents.

Fonts
·Archivo General del Ministerio del Interior
·Arxiu Administratiu de Vilassar de Dalt
·Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Ajuntament de Barcelona
·Arxiu Nacional de Catalunya
·Biblioteca de Mataró. Fons Diari de Mataró (1935-1939)
·Centro Documental de la Memoria Histórica
·Fontova, Rosario. La Model de Barcelona. Història de la Presó. Departament de Justícia. Generalitat de Catalunya. Barcelona,2010

dimecres, 12 d’agost de 2015

El pes específic de la CNT en el context dels fets de maig del 1937. Anàlisi d’afiliació sindical de la Federació Regional de Catalunya


Amb el sollevament militar i la resposta de les forces d’ordre públic i la militància de les organitzacions polítiques i sindicals dels dies 19 i 20 de juliol del 1936, el poder estatal es va esfondrar a Catalunya. Milers d’obrers catalans van respondre a la nova situació política amb una profunda i popular revolució social que es fonamentava en la creació de nous poders locals en forma de comitès o consells formats per representants de les organitzacions antifeixistes i en gran mesura controlats per militants de la CNT, ja en aquells moments la força hegemònica a Catalunya.

Malgrat la revolució espontània que va viure el país, el nou poder revolucionari no va saber o no va voler iniciar un procés de destrucció del vell estat ni de construcció de nous aparells de govern revolucionari. Els líders del moviment llibertari van optar per una política de “col·laboració democràtica”[1] i coexistència amb la resta d’organitzacions antifeixistes i republicanes. D’aquesta manera, durant els darrers mesos de l’any 1936, les estructures de poder polític estatals i de la Generalitat van restar intactes però sense capacitat real sobre el terreny i, paral·lelament ,el nou poder revolucionari, fragmentat i atomitzat al llarg de tota la geografia catalana, actuava de manera autònoma i les seves decisions responien de forma orgànica als comitès locals o a les estructures comarcals o regionals de les respectives organitzacions. Entre juliol del 1936 i maig del 1937 la qüestió pendent sobre el poder polític va crear una situació de gran inestabilitat a la rereguarda catalana que va portar a la confrontació directa entre el poder dispers revolucionari i el poder cada cop més reconstituït de l’estat republicà. La tensió va anar en augment amb incidents aïllats[2] a diferents localitats de Catalunya i finalment es va materialitzar en enfrontaments generalitzats entre el 3 i el 7 de maig del 1937. Les lluites de maig van ser un moviment de base de la militància llibertària i de protesta contra de l’erosió del poder revolucionari a Catalunya que no van ser recolzadades pels dirigents anarquistes i que van implicar la restauració i consolidació del poder central republicà, un punt de no retorn per les aspiracions revolucionàries de gran part del moviment obrer català.

El present estudi analitza la força sindical de la CNT durant els mesos posteriors als fets de maig de l’any 1937. Les dades d’afiliació han estat extretes d’informes interns del Comitè Regional de Catalunya. Els documents van ser emesos per les delegacions comarcals com resposta a la  sol·licitud del Comitè d’Estadística de la Regional catalana de la CNT. Les dates extremes situen la informació entre el dia 28 de maig i el 21 de juliol del 1937.


La documentació que he pogut consultar es troba fragmentada i no reflexa la totalitat de la força sindical de la CNT a Catalunya. Els informes corresponen a les comarques del Barcelonès (parcial), el Baix Llobregat, el Maresme, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental (parcial), la Garrotxa, la Selva,  l’Alt Penedès  (parcial) , l’Alt Camp, el Garraf, el Tarragonès (parcial), el Baix Camp  (parcial), la Conca de Barberà, la Terra Alta, l’Anoia, la Noguera i el Pallars Jussà.


En conjunt, les dades d’afiliació al sindicat CNT disponibles estan calculades sobre una població de 1.794.182  habitants. Hem de tenir present que  Catalunya disposava, segons el cens de l’any 1936, de 2.921.216 habitants.

La CNT disposava d’afiliats i agrupacions locals i comarcals a tot el territori català. Comarques i ciutats  amb un pes demogràfic i industrial considerable, com el Vallès Occidental,  Manresa, Girona, Tarragona, Sabadell, Santa Coloma de Gramanet, Vic o d’altres disposaven amb tota seguretat de gran nombre de recolzament entre els treballadors malgrat no disposem de les dades concretes d’afiliació. Tanmateix, sí que disposem d’informació relativa a veritables eixos demogràfics i industrials com Barcelona, Badalona, Granollers, Mataró, Igualada, Terrassa o Hospitalet de Llobregat. El número d’afiliats a aquestes ciutats ens apropa a unes xifres i percentatges on es fa manifest el pes polític de l’anarcosindicalisme a Catalunya.

Cada un dels informes analitzats especifica població i seccions sindicals de cada un dels municipis on la central sindicalista tenia agrupació local. El resultat és una radiografia sobre la veritable força humana de la CNT a municipis i comarques catalanes durant els mesos posteriors als “fets de maig”.

S’ha de tenir present que el cens contempla la totalitat de la població, mentre que els afiliats a la CNT són aquells que cotitzen al sindicat, que es troben en edat laboral i en situació activa. Formar part del sindicat implicava abonar mensualment o setmanal quotes mitjançant aportació econòmica. Aquest fet posa de relleu una voluntat manifesta de formar part de l’organització. Tanmateix cal tenir present que des de l’octubre del 1936 existia el decret de sindicació obligatòria[3]. Aquest decret obligava a la sindicació de tots els treballadors de Catalunya, però no obligatòriament al sindicat CNT[4]. Existien altres opcions i centrals sindicals[5].  


Els números d’afiliació sindical a la CNT pels mesos de maig i juliol de l’any 37 son realment importants. Un mínim de 420.749 treballadors i treballadores de Catalunya disposaven de carnet de la CNT i tenien dret a participar dels seus òrgans executius. Aquesta xifra, en relació a un població de 1.794.182[6], dóna com a resultat un 23 % de la població catalana afiliada al sindicat anarcosindicalista.  Un 23 % de la població, no dels treballadors, ja que si s’aïllés i s’analitzés aquest paràmetre[7] els resultats serien òbviament molt més importants en favor de la central sindicalista. No cal especificar que aquesta xifra augmentaria el seu valor numèric –no el percentual- al disposar de les dades d’afiliació dels 1.127.034 habitants de Catalunya restants.

En relació a les comarques de les que es disposa de dades d’afiliació,  cal destacar la del Baix Llobregat amb un 33 %, el Garraf amb un 28 % o el Maresme amb un 23 % del total de la població. En sentit oposat les comarques  de la Noguera amb un 7 % i de la Terra alta amb un 6 % serien on menys pes demogràfic mantindria la CNT.


En relació als municipis amb un pes territorial i demogràfic important destaquen Barcelona amb un 26 %, Badalona amb un 33 %, Terrassa amb un  29 % i Mataró amb un 33 % de població afiliada al sindicat anarcosindicalista.

Altres municipis amb un alt percentatge d’afiliació entre la població serien Vilassar de Dalt al Maresme amb un 40%; Sant Joan les Fonts amb un 52%, les Planes d’Hostalets amb un 40 % i Olot amb un 22 %, a la Garrotxa; Tagamanent amb un 34%, Sant Celoni amb un 37 % i Mollet amb un 33 % al Vallès Oriental; Anglès amb un 51 % i Blanes amb un 45 % a la Selva; Vimbodí a la Conca de Barberà amb un 42 %; Capellades amb un 42 %, Orpí amb un 46%, Vallbona amb un 58% o Igualada amb un 29 % a la comarca de l’Anoia i Esparraguera amb un 58 % al Baix Llobregat.


Les xifres per cada un dels municipis catalans analitzats deixen en evidència l’hegemonia del sindicat de la CNT a Catalunya. Cap altre partit o organització catalana era capaç d’aglutinar al seu entorn un volum de població tan important. D’aquest fet n’eren plenament conscients els líders anarcosindicalistes a finals de juliol de 1937, ja que els informes van ser demanats pel Comitè Central de la Regional Catalana. Amb aquesta informació i visió de conjunt disponible caldria desentrellar  per què, en aquest context, i mesura de forces, els líders de la CNT es van deixar superar pels seus rivals polítics a la rereguarda catalana.

CONSULTEU LES DADES D'AFILIACIÓ A LA CNT L'ANY 1937 MUNICIPI PER MUNICIPI AQUÍ



[1] Elham; Chris: Una revolución a medias: Los orígenes de los hechos de mayo y la crisis del anarquismo. Barcelona. Laertes, 2014.
[2] Detencions de militants de la CNT o de la FAI, atacs a sindicats i col·lectivitzacions i pèrdua de pes polític a les institucions i a l’exèrcit.
[3] Fet efectiu a partir del desembre del mateix any.
[4] Els sindicats de la CNT ja eren molt majoritaris a ciutats mitges industrialitzades i caps de comarca abans del 18 de juliol del 1936.
[5] UGT o CADCI entre d’altres.
[6] Xifra de població dels municipis catalans amb dades d’afiliació.
[7] Només població en edat activa i amb feina.

divendres, 1 de maig de 2015

L'Arxiu de memòria oral de Vilassar de Dalt


El dijous 30 d’abril vaig presentar al Museu Arxiu de Vilassar la primera fase del projecte d’Arxiu de memòria oral de Vilassar de Dalt.

El projecte busca configurar un arxiu consultable en format audiovisual per conservar la memòria oral dels vilassarencs i vilassarenques. El document es podrà consultar al futur Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt i es troba segmentat per períodes històrics (vida quotidiana, política, reraguarda, soldats, repressió, postguerra i franquisme).

En aquesta fase inicial s’han enregistrat vuit entrevistes a veïns del poble nascuts durant la dècada dels anys vint del segle XX. El resultat son set hores enregistrades de testimonis orals que han de servir a les actuals i futures generacions d’investigadors per aprofundir en el coneixement de la nostra història.

El document audiovisual de la presentació inclou un resum de les entrevistes realitzades a Antoni Braso, Rosa Argelés, Pere Blat, Miquel Pamies, Maria Forns, Núria Soler, Francesc Estorach i Josep Mas.

Coordinació i recerca històrica i documental Gonzalo Berger. Tècnic audiovisual David Naudin